Taula de Filologia Valenciana

El director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero, ha recordat que a Espanya es parlen altres idiomes, a part del castellà.

Les paraules del director del Cervantes haurien de tindre traducció en les lleis, i especialment en la Constitució, en els noms de cada un d’eixos idiomes, també espanyols. I clar que fa falta un diàleg, sempre que siga en igualtat de condicions. I per a això cal equilibrar les referències idiomàtiques de l’article 3 del text constitucional.

La Carta Magna espanyola de 1978 és la disposició legal que més reconeix la pluralitat lingüística d’Espanya des de l’abolició dels Furs, fa més de tres-cents anys, i obria la porta a la cooficialitat, quan disposa que «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», cooficialitat que s’ha dut a terme en sis comunitats autònomes, Comunitat Valenciana, Catalunya, Illes Balears, Euskadi, Navarra i Galícia.

El reconeiximent d’eixa realitat plurilingüística, contingut en l’actual Constitució, és més explícit i clar que en la de la II República.

Però passats ja prop de cinquanta anys de vigència de la Carta Magna de 1978, es fa necessari un canvi constitucional o d’alt rang legal que empodere la nostra llengua i els altres idiomes espanyols perifèrics, perquè la davallada d’estos en l’ús social fan precises mesures que detinguen eixa baixada i propicien la seua recuperació en tots els àmbits. I, especialment, cal una reforma legal que supere l’actual tractament discriminatori de ‘les altres llengües espanyoles’ respecte al castellà en la Constitució, i que prescriga el caràcter oficial d’eixos idiomes en l’Administració de l’Estat, en el grau convenient. I que preceptue que conéixer eixes llengües és un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, a més del castellà, i especialment dels empleats públics. Per al reconeiximent com a llengua oficial a Europa, eixa admissió com a llengua de l’Administració estatal la faria factible, segurament.

Ara tenim anunciada una Llei de Plurilingüisme en un compromís acordat entre el Govern i Esquerra Republicana de Catalunya, amb el posicionament favorable d’altres partits, entre estos, Compromís. Eixa llei pot fer un gran paper en el reconeiximent de la pluralitat lingüística realment existent en l’Estat espanyol, almenys fins que es puguen abordar els canvis constitucionals necessaris.

I tenim el Consell de les Llengües Oficials, creat en 2008 pel Govern, presidit per Zapatero, que cal activar-lo i potenciar-lo, com a instrument legal d’anàlisi, impuls i coordinació de la política de l’Administració General de l’Estat, en relació amb l’ús de les llengües oficials de les comunitats autònomes, amb l’objectiu de procurar una millor atenció als drets lingüístics dels ciutadans.

Tornant a Luis García Montero, a qui cal aplaudir pel seu reconeiximent i recordatori de ‘les altres llengües espanyoles’, cal fer-li també una crítica, ja que, en la seua enumeració dels altres glotònims espanyols, no cita el valencià, nom que els valencians donem a esta parla, nom amb el qual s’identifica este parlar, i nom legal amb què l’Estatut d’Autonomia designa esta llengua, «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució amb capacitat i competència que determina la normativa lingüística del valencià, indica que «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de la Corona d’Aragó reconeixen com a propi».
García Montero tampoc menciona, en l’esmentada entrevista, l’aragonés i l’asturià, parlats en una zona d’Aragó i en el Principat d’Astúries, respectivament, i reconeguts en les seues lleis pròpies. El nom que els valencians, històricament i actualment, donem a la parla valenciana, és a dir, ‘valencià’, deu aparéixer en les referències a tot este domini lingüístic, ‘valencià-català’/’català-valencià’, ‘valencianocatalà’/’catalanovalencià’ o qualsevol forma inclusiva que integre el glotònim ‘valencià’ al costat del ‘català’. No fer-ho aixina, i denominar-lo únicament ‘català’, al fer referència a tot el domini lingüístic, en la pràctica és excloent, és perpetuar el problema del nom i contribuir al seu rebuig. Cal recordar que el nom de la nostra joia lexicogràfica, obra de mossén Antoni M. Alcover i de Francesc B. Moll, el Diccionari català-valencià-balear, amb els adjectius català, valencià i balear formant un tot, no va crear cap problema destacable del Sénia al Segura en les primeres dècades de la seua publicació. I molt poca o gens d’oposició després. Seguirem amb este tema en alguna pròxima entrega.

Que condisca l’exemple de Luis García Montero Leo Giménez és lingüista i en el seu article d'esta setmana defensa que Espanya ha de reconéixer millor la seua pluralitat lingüística

Causes de no tractar el llibre de Ricard Chulià
En defensa de València. Toponímia i dominació nacional.
orrent, Rebel Edicions (2025)

En juny del 2024, vaig enviar a Alfons el Magnànin dos llibres: el de l’accent de ValEncia, i el dedicat al sistema d’accentuació. El llibre de Ricard Chulià és posterior, d’abril del 2025. Al costat de la cronologia, hi ha una altra raó.

Quan una persona fa una investigació, té l’obligació d’analitzar els precedents, i mostrar quines deficiències tenen. El llibre referit no analitza els factors que vaig aportar en 1997, ni per tant mostra que eixe treball siga incoherent. En conseqüència, el llibre de Chulià no invalida la meua investigació de 1997, ni en conseqüència el llibre presentat (que arreplega els factors de 1997).

Un catedràtic valencià de la Universitat de Salamanca, Ovidi Carbonell, ha presentat a la Jornada del 2025 de Taula de Filologia Valenciana una investigació sobre com es pronunciava Balànsiya en l’àrab valencià, i arrriba a la conclusió que era Balénsia. L’esquema central és simple: si de Dàniya ix Dénia; si de sàquiya ix séquia, de Balànsiya eixirà Balénsia. En eixes tres paraules, hi ha la mateixa evolució fonètica: Dénia, séquia i Valéncia. I bé, Ovidi Carbonell comenta el llibre de Chulià dient estes paraules:

«Chulià reconeix que Valéncia no és un castellanisme i que fins i tot pot ser la genuïna pronunciació del topònim, però la seua agenda activista li fa optar per mantindre la grafia València com a signe identitari comú amb la catalanitat. És, òbviament, un argument extralingüístic, que té, com a efecte contrari, la conseqüència de fer automàticament errònia la pronunciació real i històrica (Valéncia), fet que degrada l’ús valencià davant d’usos propis d’altres varietats.»

Ovidi Carbonell (e.p.: §2.1) «Valéncia com a exònim. Una hipòtesi aràbiga-romànica complementària per a l’origen de la pronunciació del nom del Cap i Casal valencià», Aula de Lletres Valencianes.

Accent Valéncia o València 2025 Presentació Presentació del llibre ¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? Accentuació de la lletra e. Creiximents estructurals de la vocal è Autor: Abelard Saragossà Editorial: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció: Biblioteca de Filologia, 2025 Després de

La ultradreta imposa l’eliminació del reconeiximent oficial del català a Aragó, que es parla en la Franja d’Aragó o Franja de Ponent, que limita amb la part occidental de Catalunya. Els dos partits, governants després del pacte que han acordat, PP i Vox, contemplen suprimir l’Institut Aragonés del Català i llevar-li i negar-li el caràcter oficial a la llengua parlada històricament i actualment en eixa banda oriental d’Aragó.

Podem supondre que eixes disposicions d’eliminació i de reducció legals de les parles valencianocatalanes i les de les altres llengües espanyoles perifèriques estaran emparentades amb eixe programa de “prioridad nacional”, dels “patriotes”, prioritat que ja té el castellà, idioma “nacional”. Cal aclarir que eixa “programació”, realment, no és de prioritat, sinó d’exclusió. De migrants, de diferents, i del que es puga excloure de la presència oficial i real de les altres parles hispàniques, en l’ensenyament, en l’Administració, etc.

Calen consensos i transversalitats per a aprofundir en els principis de convivència i valors democràtics, establits en els últims quaranta anys, i aixina evitar l’arrelament polític dels que volen impedir eixe estat.

Prioritat nacional o exclusió del diferent? Leo Giménez és lingüista i en el seu article d’opinió d'esta setmana escriu contra les polítiques lingüístiques de l’extrema dreta i en defensa del valencià-català, la diversitat lingüística i els valors democràtics.

¿No tindria sentit canviar València
perque seria pràcticament general?

U dels documents que dibuixa el panorama del títol és l’informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, del 2016. Mirem com actua. L’informe diu que, en l’accent de ValEncia, es limita als últims 80 anys: de 1939 al 2016. Diu que només considera eixos anys perque seria quan s’assentaria el sistema actual. ¿És coherent eixa afirmació? La qüestió que tractem no és el sistema d’accentuació, sinó com representen la vocal tònica de ValEncia els qui usen accents; i l’ús de l’accentuació no comença en 1939, sinó en el segle XVIII. Per tant, hem de mirar com actuen davant de ValEncia els autors que usen accents entre 1700 i l’actualitat.

El llibre presentat investiga quin és el sistema del segle XVIII (que és molt diferent del sistema actual, fet que no he vist observar). A més d’explicar com era l’accentuació del segle XVIII, el llibre constata que Carles Ros representa la e tancada (Valéncia). En la Renaixença (1858-1909), els autors que usaven accents seguien la norma que ha conservat l’occità actual: només indicaven la vocal oberta (com ara una dòna); en canvi, les vocals tancades no les accentuaven (Josèp no dona mai res). La e tancada de Carles Ros seguix en Llombart (1887), Martí Gadea (1908, 1909), Nebot (1910).

En el primer terç de segle XX, he indicat en la presentació un criteri per a investigar l’accentuació de ValEncia, i l’he aplicat a Lluís Fullana i a Bernat Ortín. També he constatat, en la presentació, la pressió del Noucentisme català per a assumir el centralisme, ideologia que comportava l’accent obert (València). No obstant (com he dit parlant de les Normes d’Ortografia de Castelló), el meu llibre exposa una dotzena d’autors dignes que, al llarg dels anys 30, accentuen Valéncia, entre els quals estan Jordi Valor i Sanchis Guarner. També destaquen els alcaldes de ValEncia en 1936-1939.

Resumim. El dia que tindrem una bona investigació sobre el període que va de 1700 a 1939, crec que obtindrem un resultat prou diferent de la idea que alguns propaguen: el valencianisme sempre s’hauria decantat per València. A més, la marginació de Valéncia a partir dels anys 40 va unida a dos fets poc positius: la desaparició en la dictadura de Franco de les bases del valencianisme i dels polítics valencianistes (com l’alcalde Cano Coloma); i l’assumpció que Joan Fuster va fer del model

Accent Valéncia o València 2025 Presentació Presentació del llibre ¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? Accentuació de la lletra e. Creiximents estructurals de la vocal è Autor: Abelard Saragossà Editorial: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció: Biblioteca de Filologia, 2025 Després de

John Lennon era un somniador, però desgraciadament no va ser profeta.

No fa ètic justificar una invasió militar i atacs de guerra per la prosaica finalitat d’aconseguir més poder econòmic i territorial, robar, vaja. Per això recorren a les emocions identitàries superiors i a la utilització de Déu, Al·là o Jahvé. Tots eixos advertiments estan en Imagine i en “La resposta està en el vent” que deia, en 1963, Bob Dylan.

Fem profetes a John Lennon i a Bob Dylan Leo Giménez és lingüista i en el seu article d'esta setmana parla sobre que la pau mundial continua sent una utopia perquè darrere de les guerres manen els interessos materials i de poder

L’accent de ValEncia ¿ja està regulat en les «Normes de Castelló»?

El llibre que presentem té vora 500 pàgines, i he procurat exposar d’una manera travada els fets bàsics. He deixat fora els secundaris, particularment si són complicats. Mirem el tema que vosté ha plantejat. Contra els qui han mitificat les Normes de Castelló, convé constatar que eixe document només tracta una part de l’ortografia. De fet, ocupa cinc fulls mecanografiats.

Els qui parlen de l’accent de ValEncia en les Normes d’Ortografia de Castelló no parlen del model lingüístic que hi ha en eixe document. No parlen tampoc del grau de formació gramatical que tenien els qui redactaren eixe escrit (que era prou baix). No diuen tampoc que, al cap d’uns mesos, en 1933, l’Ajuntament de ValEncia publicà les Normes de Castelló canviant part del contingut i part del model, sense que ningú constatara ni justificara quines eren les modificacions fetes, ni quina era la causa de cada modificació.

El llibre presentat treballa els dos aspectes: el grau de coherència gramatical, i el model lingüístic usat (§8.3.3). Aquell escrit seguia el model català, i per això canvia joguet per joguina; o canvia la construcció general i regular a vegades per la local catalana i irregular «devegades»; diu que en valencià seria punxa (fricativa), pronunciació que no fa cap comarca valenciana, però sí el català oriental; també escriu grafies que a un valencià li sonen, amb tota la raó, a castellà: en compte de un atles, escriu un atlas: com el Noucentisme català. I bé, el document també seguix el model català en l’accentuació de la lletra e, de manera que accentua ofèn, sèquia, en compte de ofén, séquia.

En eixe marc, és previsible que també seguixca el model català en l’accentuació de ValEncia. Però, a pesar d’eixa actuació en el document de 1932, hi han valencianistes significatius que, al llarg dels anys 30, accentuen Valéncia. El llibre presentat en dona una dotzena d’exemples, entre els quals estan Jordi Valor (d’Alcoi) i Sanchis Guarner (de la ciutat de ValEncia). A més, els alcaldes de l’Ajuntament de ValEncia usaven Valéncia en els anys 1936-1939 (dec els exemples a Aurelià Lairón Pla):

«Comité Eixecutiu Popular. Departament de Guerra. Junta de Defensa Antiaèria. Valéncia. Es fa saber… Valéncia, 15 d’octubre de 1936. J. Cano Coloma.»

«Doménec Torres Maeso, President del Consell Municipal d’esta Ciutat. VALENCIANS: […] Esta Presidència, que té concepte de l’esperit del poble valencià i coneix l’abnegació dels seus compatricis que conviuen amb ell per motiu de la guerra que es patix, té també la seguretat que tots estos treballadors s’enrolaran en les bridades voluntàries, prestant així un gran servei, no solament a la humanitat, sinó a la causa de la República i a llur propi bé, ja que tota obra que ens permetixca resistir a l’invasor és tasca que es fa en ares del triomf definitiu del proletariat. / Salut i República. / Valéncia, 26 d’abril de 1938.»

Les Normes d’Ortografia de Castelló són un document important. Però és important des d’un punt de vista cívic, ja que mostra la voluntat d’unes dotzenes de valencianistes de coordinar-se en el model lingüístic. Eixe és el valor que hem de reivindicar de les Normes d’Ortografia de Castelló: la voluntat de coordinar-se, ja que sense coordinació i sense anar ben orientats no hi ha manera de convéncer sectors progressivament més grans de la societat valenciana.

Font:

Accent Valéncia o València 2025 Presentació Presentació del llibre ¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? Accentuació de la lletra e. Creiximents estructurals de la vocal è Autor: Abelard Saragossà Editorial: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció: Biblioteca de Filologia, 2025 Després de

Presentació (2) del llibre
¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? Accentuació de la lletra e. Creiximents estructurals de la vocal è
Autor: Abelard Saragossà
Editorial: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció: Biblioteca de Filologia, 2025

El valor científic de la defensa de València

La creença que la pronunciació Valéncia seria un castellanisme es desplegaria en els anys 30, i arriba als nostres dies. No obstant, eixa opinió s’assenta en absències: 1a) no haver fet cap estudi sobre el tema; 2n) no considerar l’evolució de la e tancada i la e oberta des del segle XIII a l’actualitat; 3r) no haver estudiat l’evolució del sufix llatí -ENTIA al llarg de la història; 4t) no tindre en compte l’autonomia dels noms de lloc davant dels noms comuns (pòble però la Póbla Llarga); 5t) no aportar proves aplicables i verificables sobre l’hipotètic castellanisme que hi hauria en pronunciar Valéncia.
Convé destacar que el nom ValEncia és un símbol alt, ja que dona nom a un poble (el valencià), al seu territori, i a la seua llengua pròpia. Tenint en compte la importància social enorme que té, ¿no hauria d’haver motivat a fer molts estudis per a saber quins factors han determinat la pronunciació de ValEncia al llarg de la història, des des segle XIII a l’actualitat? No obstant, els qui pensen que la grafia Valéncia seria inadequada no n’han fet cap, d’estudi. Ens podríem preguntar si no n’han fet perque les 5 absències que he exposat impedixen fer estudis. Només poden repetir i repetir, sense cap prova pertinent, que Valéncia seria inadequada, i que la forma adequada seria València.

He dit que els partidaris de l’accent obert (València) no han fet estudis. Però això no és exacte. En conec u, que està vinculat al meu. Vaig enviar a diverses persones la versió inicial del meu article (elaborat en 1994-1995); i u dels destinataris, Garcia Illa, no em contestà; però escrigué un treball i el presentà al mateix congrés que jo (el IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana). En la ciència, quan un autor no està d’acord amb un predecessor, ha de mostrar per quines raons la seua proposta no és coherent. No obstant, Garcia Illa no fa eixa operació necessària. A més, no té en compte cap dels autors que han permés estudiar i comprendre l’evolució de la e tancada i la e oberta: Sanchis Guarner, Joseph Gulsoy, Emili Casanova i el meu estudi de 1997. No considera tampoc l’evolució de la e tancada i la e oberta al llarg de la història valenciana. La seua proposta es centra en dir que pronunciar Valéncia seria una castellanització de l’apitxat. Però no aporta proves d’eixa afirmació. I l’apitxat i la pronunciació de Valéncia no tenen cap relació.

L’apitxat consistix en la pèrdua de sonoritat en cosa, en gent i en dotze; en canvi, Valéncia es diu a on s’apitxa i a on no s’apitxa: des de l’extrem nord del valencià (Vinaròs) a l’extrem sud (Crevillent).
El valor científic descrit podria ser la contrapartida de supeditar la ciència a l’ideari de l’autor. Ben mirat, el treball de Garcia Illa comporta una ironia a la petició dels escriptors: el debat que demanen no es produïx ni tan sols quan un autor s’oposa a un gramàtic que argumenta a favor de la e tancada (Valéncia).

Després de l’article de Garcia Illa, no tinc notícia que s’haja escrit cap treball que analitze el meu, que mostre que és incoherent, i que oferixca una alternativa. Si l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana pensa que la grafia ha de ser València, ¿no hauria d’haver analitzat el meu estudi de 1997? Durant 28 anys, no ho han fet. Convé que tornem a pensar en els escriptors que demanen «que les qüestions estrictament gramaticals (ortografia inclosa) es debaten en els escenaris acadèmics». Qui haja redactat eixe escrit ¿no hauria de conéixer la informació que estic exposant?

Un estudi no fet: AVL

En el 2006, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua encomanà un informe a 18 persones sobre l’accent de ValEncia. L’objectiu era fer un estudi sobre quin accent hauria de portar un símbol valencià tan important. Passava el temps i l’estudi no es feia. En l’estiu del 2007, dos membres de l’Acadèmia, Emili Casanova i Maria Soledat González Felip, demanaren que es fera l’estudi. Però l’estudi no s’ha fet.

Elaborant el llibre que presentem, vaig demanar els 18 informes per a reproduir-los i analitzar-los. No me’ls varen donar. Si és certa l’afirmació que no hi han arguments lingüístics a favor de l’accent obert (València), podem suposar que el valor de les proves dels informes favorables a l’accent obert podria ser la causa de no fer l’estudi ni fer públics els 18 informes del 2006.

Convé constatar que, en contrast amb eixe panorama intel·lectual, l’accent obert feia camí en publicacions oficials. Sense cap explicació sobre l’obertura de la e, la grafia «València» apareix una trentena de voltes en la gramàtica de l’Acadèmia. Al cap de tres anys, en el 2009, l’Acadèmia posà la grafia València en el Corpus Toponímic Valencià.

Ajuntament de ValEncia (2016): aparta els treballs científics
Per a acostar-nos a l’actualitat, hem de comentar l’actuació de l’Ajuntament de ValEncia. Entre 1979 i 1991, el PSOE governà en l’Ajuntament de VAlEncia; però, durant eixos 12 anys, no plantejà la necessitat d’adaptar el nom oficial de la ciutat a l’ortografia del valencià. Tingam en compte que el nom oficial que hi havia s’havia de llegir com valentia: ValencIa. Entre 1991 i el 2015 (24 anys), governà el PP, i actuà de la mateixa manera.

La causa d’apartar la necessitat d’adaptar el nom de la ciutat a l’ortografia del valencià deu ser que l’accent de ValEncia és u dels components de la fractura social valenciana pels símbols. No obstant, convindrem que eixe motiu no justifica un silenci de 36 anys. A partir de la creació de l’Acadèmia (en el 2001), una actuació factible i raonable era demanar a la institució que fera i publicara un estudi del tema; i, davant del resultat de la investigació, el conjunt de l’Ajuntament de ValEncia, transversalment, aprovaria l’adaptació a l’ortografia del valencià. Eixa actuació simple i raonable hauria contribuït a superar la fractura social valenciana. Però el PSOE i el PP no demanaren a l’Acadèmia el treball dit (i la institució no va fer l’estudi que ella mateixa havia decidit fer en el 2006).

El partit polític que tenia l’alcaldia de l’Ajuntament de ValEncia en el 2015, Compromís, va ser conseqüent i començà el procés d’adaptació en març del 2016. En la documentació, no posà un escrit obligatori, que havia d’exposar les causes lingüístiques de l’accent que l’ajuntament propugnara. En juliol, el PP notà l’anomalia jurídica dita; però el govern de la ciutat no li va fer cas, i en agost, unilateralment, envià la documentació a la Generalitat. Eixa actuació, en compte d’anar contra la fractura social valenciana, l’obria més, i feia intuir que el canvi aprovat amb el 51% dels vots retrocediria quan l’equip de govern baixaria del 50%.

Com la documentació pública no exposava raons lingüístiques a favor de l’accent proposat (l’obert, València), els qui presentaren al·legacions només podien argumentar a favor de l’accent tancat (Valéncia). A les al·legacions, l’equip de govern de l’ajuntament respongué apel·lant a Joan Coromines. No obstant, eixe autor no estudia l’obertura de la e de ValEncia.

En les respostes, l’equip de govern no considerà cap dels investigadors que permeten deduir l’evolució del nom ValEncia des del segle XI: Sanchis Guarner, Joseph Gulsoy, Emili Casanova, Jordi Colomina i el meu treball de 1997. L’equip de govern de l’Ajuntament de ValEncia apartà eixos treballs, i només considerà el que afirma que Valéncia seria una castellanització de l’apitxat. A més, l’equip de govern qüestionà el primer criteri internacional de la grafia dels topònims fent esta argumentació: si ja teníem una excepció («l’Ènova», pronunciada l’Énova pels seus habitants), en podríem tindre una altra (escriure València i pronunciar Valéncia). Convindrem que una persona rigorosa no apel·laria a una excepció per a introduir-ne una altra. Per una altra banda, l’Ajuntament de l’Énova va demanar en el 2021 la rectificació del seu nom, petició que l’Acadèmia aprovà. Realment, en l’actuació descrita del govern de l’Ajuntament de ValEncia la voluntat d’objectivitat i de transversalitat no era alta.

¿Una forma per al castellà?

En el conjunt del llibre, només hi ha una pàgina (§9.3.4) per a parlar sobre la conveniència o inconveniència de tindre una forma per al castellà. Per a afavorir el tractament, emmarcaré el tema en la història. La creació del Regne de ValEncia en 1237 va ser una expansió cristiana de la Corona d’Aragó en el territori islàmic d’Al-Àndalus. En aquell procés, hi havia diversitat legal i lingüística. En les lleis, la ciutat de ValEncia va anar escampant els Furs de VAlEncia al conjunt del Regne, i eixe procés anà unit a l’expansió del valencià com a llengua pròpia de l’administració valenciana. Posteriorment, s’ha tornat a crear varietat en la societat valenciana com a conseqüència de tres fets. Primer: la repoblació del segle XVII que seguí a l’expulsió dels moriscs. Segon: la substitució de les lleis valencianes per les castellanes en 1707, i els efectes que això tingué en l’ús oficial del castellà i la marginació correlativa del valencià. Tercer fet: la incorporació de dos comarques castellanes en el segle XIX (la de Requena i la de Villena).

En l’actualitat, els ajuntaments valencians poden triar un nom o dos noms. Les poblacions de predomini històric del valencià que han modificat el nom oficial han triat molt majoritàriament una forma només. Però hi han poblacions destacades que han triat una forma secundària per al castellà. Són coneguts els casos de Alacant / Alicante i Castelló de la Plana / Castellón de la Plana; però també estan Alcoi / Alcoy, o Borriana / Burriana. En canvi, les poblacions de predomini històric de varietats del castellà no han recorregut en general a una forma en valencià (com ara, Orihuela no ha recuperat el nom històric, Oriola).

Crec que seria positiu que les Corts Valencianes debateren i aprovaren criteris tenint el suport d’una majoria estable (per tant, amb la participació de la dreta i de l’esquerra). Tenint en compte que l’Estatut d’Autonomia considera que el valencià és la llengua pròpia del conjunt de la societat valenciana, i que el valencià es mereix respecte i promoció per la situació desavantatjosa que té davant del castellà, podríem mirar si seria raonable potenciar que les poblacions de predomini històric del valencià només tingueren un nom, i que les de predomini històric de varietats del castellà tingueren un nom secundari en valencià. El procés hauria de ser democràtic, de manera que dependria de cada ajuntament (exactament com ara).

En el llibre, f**g una proposta que intenta que no hi hagen ni vencedors ni vençuts a fi que aprove la modificació una majoria estable. La proposta és esta: que hi haja una forma secundària per al castellà, però que es reserve per a les relacions externes a la societat valenciana fetes en castellà. Per tant, hi hauria una actuació similar a la dels noms Generalitat o Consell, que els polítics valencians mantenen en valencià quan parlen en castellà. La grafia Valéncia (amb accent) seria l’habitual en els usos institucionals valencians, independentment que la llengua usada fora el valencià o el castellà.

L’informe de l’Acadèmia

Quan l’organisme competent de la Generalitat demanà un informe a l’Acadèmia sobre l’accent de ValEncia, la institució elaborà un document que considera la pronunciació dels balears i dels catalans. No obstant, ni els balears ni els catalans són habitants de ValEncia. A més dels valencians, també correspon Valéncia a tres parts dels catalans: els de la Catalunya occidental, els de la diòcesi de Girona, i els de la regió de Perpinyà. Eixe conjunt és presentat en l’informe com a una minoria.

En l’estudi del passat, el document no parla de la cronologia, que és necessària. Eixa absència permet presentar el canvi recent de prudéncia a prudència com a antic. Crec que l’anàlisi que f**g en el llibre de l’informe mostra que és un document poc coherent i, sobretot, és poc adequat per a les necessitats de la societat valenciana. Va ser aprovat per 13 vots a favor, 5 en contra, i una abstenció.

Abans de la votació, descriguí una part de les anomalies, i vaig advertir dels efectes negatius que eixe informe tindria per a l’Acadèmia el dia que seria analitzat. Acabaré la presentació del llibre llegint una part de les paraules que diguí en aquell Ple de l’Acadèmia, el dia 16 de desembre del 2016:

«En l’any 2006, l’Acadèmia va demanar informes sobre el topònim del cap i casal. La finalitat era fer un estudi sobre el tema. L’any 2007, Emili Casanova i Maria Soledat González Felip demanaren per escrit que el tema s’estudiara i es debatera. No obstant, no s’ha fet eixe estudi ni s’ha encomanat a ningú, ni el tema s’ha debatut en l’Acadèmia.

»Ara, sense enviar-nos els informes del 2006, sense remetre’ns la bibliografia pertinent, i sense haver elaborat un estudi sobre el tema a partir dels informes i de la bibliografia, 24 hores abans del plenari (contra les 48 reglamentàries) ens ha arribat un informe que, entre altres anomalies, no té en compte que el topònim que hem de regular és u dels símbols valencians més importants; ni exposa els fets cronològicament per a saber qué impliquen; ni diu que la grafia amb accent obert es deu a la creença errònia que Valéncia seria un castellanisme. A més, un escrit d’una institució pública valenciana ens considera als valencians una minoria, a pesar que els valencians devem representar cap al 40% del conjunt que formem els balears, els valencians i els catalans.

»No crec que la manera en que estem actuant siga ni objectiva ni científica, i trobe que és una manera poc digna de tractar el poble valencià. […]
»L’obligació de l’Acadèmia és solucionar problemes valencians argumentant adequadament, de manera que els seus escrits aprofiten per a formar intel·lectualment i, alhora, per a superar divisions socials. Per contra, el paper que hui hem de votar és un escrit que, el dia que algú l’analitzarà en algun treball públic, mostrarà quin grau té de coherència. I això no serà, precisament, un bé ni per a l’Acadèmia ni per a la cohesió de la societat valenciana.»

Acabe. Realment, tant la pronunciació de les poblacions valencianes com les evolucions estructurals que hem descrit aconsellen que l’Acadèmia actue en Valencia com en la rectificació que va fer en el 2021: canviar l’Ènova per la grafia que correspon a la pronunciació dels seus habitants, l’Énova. A més, canviar València per Valéncia podria sere el primer pas per a rectificar les actuacions poc adequades que la gramàtica de l’Acadèmia té en l’accentuació de la lletra e (com ara cèsar, guèiser).

Nota. L’escrit de la presentació és una síntesi d’una part dels temes tractats en el llibre. Com és natural, el valor de l’obra no està ni eixa síntesi ni en la contraportada de la publicació. Si algú vol fer alguna anàlisi, la deu fonamentar en el contingut del llibre.

Accent Valéncia o València 2025 Presentació Presentació del llibre ¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? Accentuació de la lletra e. Creiximents estructurals de la vocal è Autor: Abelard Saragossà Editorial: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció: Biblioteca de Filologia, 2025 Després de