Taula de Filologia Valenciana

Taula de Filologia Valenciana

Compartir

Associació de professionals de la llengua per a l’estudi de l’ús del valencià i l’anàlisi

Taula de Filologia Valenciana és una associació multidisciplinar i plural que naix per a millorar l’ensenyament del valencià i, en general, per a treballar en els factors que depenen o estan vinculats als professionals de la llengua, especialment l’estudi de l’ús del valencià i l’anàlisi del valencià culte. Per tant, els tres centres d’interés de Taula són la pedagogia (en llengua i en literatura)

Tyrik, el príncep d’Ilercavònia, en valencià cult i natural 25/07/2026

Les propostes, projectes o aportacions a la normativa del valencià per al foment d’un model de valencià natural, assimilable i practicable per una gran majoria de valencianoparlants o valencianoaprenents, sovint són desqualificats per destacats representants de l’elitisme lingüístic, fomentador del model artificiós imperant en el món universitaris, en l’ensenyament i en altres àmbits literaris o de mitjans de comunicació. Algun representant d’eixe sector estigmatitza eixe model, més acostat a la parla, com una forma de vulgaritzar el valencià.

Segons alguns alts representants d’eixe sector, paraules com almorzar, artiste, assentar-se (persona), buscar, cult, defendre, este, gastar, juí, lladrit, llanda, nuc, nuet, peçó, poregós, quadro, servici, tapó, vacacions, verdader, viudo, xuplar, i més de mil més són vocables i construccions lingüístiques vulgars o secundàries, convertixen en vulgar la parla valenciana.

Si promocionar l’ús d’eixes paraules i expressions i no penalitzar-lo és vulgaritzar esta llengua, això vol dir que esta parla i la del català occidental són ja parlars vulgaritzats. El valencià és, per tant, segons eixa visió, una parla vulgar.

Però, seguint l’estela de Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Josep Giner i altres, i el mestratge de molts lingüistes actuals, i dins de les magnífiques aportacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, cada vegada més, trobem textos que adopten eixe valencià entenedor i practicable que no ignora veus i expressions pròpies del valencià genuí, apartat del valencià acadèmic durant molts anys.

La novel·la més venuda en valencià en els últims anys, Noruega, de Rafa Lahuerta, editada per Drassana, està escrita en eixe model entenedor i cult al qual em referisc. I aixina moltes altres des d’uns quants anys cap ací.

Tyrik, el príncep d’Ilercavònia, en valencià cult i natural Les propostes, projectes o aportacions a la normativa del valencià per al foment d’un model de valencià natural, assimilable i practicable per una gran majoria de valencianoparlants o valencianoaprenents, sovint són desqualificats per destacats representants de l’elitisme lingüístic, foment...

20/07/2026

I JORNADES
«LA LLENGUA LITERÀRIA:
CULTURA POPULAR, FILOLOGIA I ENSENYAMENT A LA VALL D’ALBAIDA»
16 i 17 d’octubre de 2026, Ontinyent

Crida a la participació (1a circular)

La llengua literària es caracteritza sobretot per anar més enllà de l’ús comunicatiu habitual i incidir en el que s’ha denominat la funció estètica del llenguatge. Aquesta funció pot estar present en molts àmbits: des de la cultura popular, que l’empra en la creació d’un imaginari poètic visible arran de refranys, llegendes i contes, entre altres possibilitats, fins a la llengua emprada per escriptors i escriptores de diferents èpoques. Alhora, l’escola i el professorat ocupen un espai rellevant per a la recepció i la transmissió de la llengua literària. Aquesta llengua, d’origen creatiu i senyal de vivacitat, sol presentar particularitats pròpies associades al territori on sorgeix i es desenvolupa.
Des d’aquest plantejament, fem una crida a la participació en aquestes primeres jornades en diferents línies temàtiques:
- Ensenyament de la llengua literària. Experiències de mestres, professors i docents
- De la llengua oral a la llengua estàndard i a la llengua literària.
- Models de llengua literària en poesia, narrativa i teatre. Estils i corpus lèxic i fraseològic dels escrits valldalbaidins explicats pels mateixos protagonistes, a partir d’un qüestionari que s’enviarà als inscrits.

Així doncs, s’invita a:
- Docents, a presentar projectes i experiències.
- Escriptors i escriptores, a presentar testimonis de qualsevol escriptor de la Vall d’Albaida.
- Estudiants, a presentar estudis sobre autors i autores valldalbaidins.
Destinat a escriptors/es, mestres, professorat, alumnat de Magisteri, de batxillerat i públic en general.
Hi ha previstes quatre ponències d’investigadors i professorat de diferents etapes −dos cada dia− i una taula redona amb sis escriptors i escriptores.
Crida a comunicacions: El termini per a inscriure una comunicació serà el 25 de setembre, enviant a Imma Descals ([email protected]) les dades següents per al certificat de participació: nom i cognoms, DNI, Filiació professional (professorat i nivell), entitat (CEIP, IES, Universitat, etc.), títol de la proposta i explicació breu.
Dades d’interés:
Dies:
16 i 17 d’octubre de 2026 (acte precongressual del VI Congrés de al Vall d’Albaida-Agullent 2027)
Lloc de celebració:
Divendres de 16 a 20h; Seu de la Universitat de València (Av. Comte Torrefiel, 22, Ontinyent).
Dissabte de 9’30 a 14h (lloc pendent de confirmació).
Ho organitza:
Departament de Didàctica de la Llengua i Literatura (UV) i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida.
Hi col·laboren:
Departament de Filologia Catalana (UV), Campus d’Ontinyent de la Universitat de València, Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida i Biblioteca de Sant Josep, Ontinyent.
Coordinadors de les Jornades i informació: Imma Descals ([email protected]), Jordi Oviedo ([email protected]) i Josep Àngel Cano ([email protected]).



La Vall d’Albaida, juliol de 2026.

El eslabón roto del valenciano 16/07/2026

Un bon article: Javier Sancho Valencia Plaza 2026-07-16
Hay una escena que se repitió miles de veces en la comarca de l'Horta durante los años
sesenta. Dos adultos hablando entre ellos en valenciano. Bastaba con que el hijo o el
nieto de uno de ellos entrara en la conversación para que, sin pensarlo demasiado, cambiaran
al castellano.

Esa escena ocurrió también en mi casa, en Burjassot.

Mis abuelos hablaban valenciano. Mi padre hablaba valenciano. A mí me hablaban en
castellano.

No recuerdo una discusión sobre ello, ni una decisión expresa de mis padres. Ni una
explicación. Simplemente parecía lo razonable. Si el castellano era la lengua de la
escuela, de la universidad, de las oposiciones y de la promoción social, ¿por qué no educar
al hijo directamente en castellano?

Con los años he pensado muchas veces en aquella conversación que nunca existió.
Porque sospecho que ahí empezó una parte importante de la historia reciente del valenciano.

Si aquella conversación se hubiera celebrado, si mis padres se hubieran sentado a
deliberar sobre la lengua en la que criar a su hijo, el resultado habría sido exactamente el
mismo, y además con buenos argumentos. Estaban ante una elección perfectamente racional.
En la Valencia de aquellos años, el valenciano servía para hablar con los vecinos, con
los del pueblo e incluso, con los mu***os. El castellano servía para todo lo demás: para
aprobar, para colocarse, para pleitear, para ascender o para irse. Nadie necesitaba que le
explicaran ese reparto de funciones. Se aprendía solo, como se aprenden los precios en
un mercado en el que uno lleva toda la vida comprando.

Lo que hicieron aquellos padres, en términos que hoy sonarían fríos y entonces eran
simple sentido común, fue una inversión en el capital humano de sus hijos. Renunciaron a
un activo sentimental para adquirir uno rentable. Y lo hicieron con la mejor de las
intenciones, que es precisamente lo que vuelve el episodio tan difícil de digerir. No
abandonaron el valenciano por desprecio, sino por ambición. Por sus hijos.

De ahí sale la única idea que me parece que merece la pena defender en todo esto. El
problema del valenciano no empezó cuando dejó de enseñarse. Empezó cuando dejó de
heredarse.

La geografía de aquella ruptura lo confirma, y conviene mirarla con cautela, porque
desmiente el mapa que uno esperaría. La lengua no se perdió antes en los sitios donde
quedaban menos hablantes, sino en los sitios donde había más oportunidades. Se rompió
primero en el cinturón industrial, en los pueblos que la ciudad estaba a punto de tragarse,
allí donde el ascensor social funcionaba y se veía funcionar: Burjassot, Paterna, Mislata o
Torrent. Aguantó, en cambio, tierra adentro, en las comarcas a las que el ascensor
social no llegaba. Dicho de otro modo, el valenciano se conservó mejor donde había menos que
ganar cambiando de lengua. No es una conclusión agradable, pero explica el mapa mucho
mejor que cualquier otra.

Nada de esto absuelve al franquismo, que hizo lo suyo con una eficacia notable. Pero
conviene distinguir entre quien fija los precios y quien hace la compra. La dictadura
estableció los precios relativos de las dos lenguas. Expulsó una de la escuela, de la
administración, de los tribunales y de la vida seria. Luego dejó que las familias actuaran en
consecuencia. Y las familias actuaron. Esa es la parte que rara vez se cuenta, entre otras
razones porque no permite señalar a nadie. El golpe final no lo dio un gobernador civil, lo
dieron millones de padres que querían lo mejor para sus hijos y que, dadas las
circunstancias, tenían razón.

De aquel movimiento venimos, y de él viene también la paradoja en la que llevamos más
de sesenta años instalados. Nunca tanta gente había sabido valenciano como ahora. Las
encuestas oficiales llevan décadas registrando mejoras sostenidas en comprensión, en
lectura y sobre todo en escritura, que es donde el sistema educativo ha hecho el trabajo que
se le encargó. Y sin embargo el uso real no acompaña. Se estanca en los adultos, y entre
los jóvenes retrocede. En una encuesta reciente en el Baix Vinalopó, alrededor del 95 %
de los encuestados reconocía no consumir ningún producto cultural en valenciano.
Ninguno.

La explicación no tiene mucho misterio. La escuela puede enseñar una lengua, pero no
puede, por si sola, instalarla en la vida real. Enseñar es transmitir un código; heredar
es recibir una costumbre, que es otra cosa y se adquiere en sitios donde ningún inspector
entra. Cuando la cadena doméstica se rompe, el sistema educativo puede fabricar
hablantes competentes, y de hecho los fabrica, pero no fabrica hablantes que usen la lengua sin
pensar. Hemos conseguido una generación que aprueba en valenciano y vive en castellano. Es
un fracaso con buena nota en el examen.

Por eso el debate político de los últimos años, con su ruido característico, me
parece menos relevante de lo que se cree. Cuando la Generalitat consultó a las familias qué
lengua base querían para sus hijos, el resultado global fue un empate técnico (50,5 %
frente a 49,5 %), poco más de tres mil votos de diferencia sobre trescientos cuarenta mil,
pero el agregado no informaba de nada. Lo interesante estaba en el mapa. En la ciudad de
Valencia venció el castellano con holgura; en la Ribera Baixa, el valenciano superó el 85
%; en Els Ports rozó el 93 %; en Orihuela ganó el castellano con casi el 98 %. Es
decir, la consulta no midió opiniones sobre el modelo lingüístico. Midió, con notable
precisión, dónde se rompió la transmisión familiar hace sesenta años y dónde no.
Preguntamos a las familias de ahora qué querían y nos contestaron sus abuelos.

Uno puede discutir si eso legitima o no la consulta, y ese es el debate que hemos
tenido. Yo tengo la impresión de que es el debate equivocado, o al menos el menos urgente.
Porque el fondo del asunto no es de política lingüística, sino de economía elemental. Las
lenguas se mantienen mientras sirven para conseguir aquello que sus hablantes quieren
conseguir, y se abandonan, libremente, razonablemente y sin ningún rencor, cuando dejan de
servir. El valenciano no se perdió porque los valencianos dejaran de quererlo. Se perdió,
en buena medida, mientras seguían queriéndolo. Esa es la parte triste de la historia, y
también la única que da alguna pista sobre lo que habría que hacer, que no consiste en
añadir horas lectivas ni en repartir papeletas, sino en devolverle a la lengua alguna
utilidad que sus hablantes deseen de verdad.

Mi padre murió hablando un valenciano perfecto. Yo lo entiendo mucho mejor de lo que lo
hablo. Mi hijo ni siquiera lo recibió de mí.

Entre mi padre y mi hijo hay una generación.

La mía.

El eslabón roto.

El eslabón roto del valenciano Hay una escena que se repitió miles de veces en la comarca de l'Horta durante los años sesenta. Dos adultos hablando entre ellos en valenciano. Bastaba con que...

10/07/2026

Les llengües (inseparables de la vida de les persones i dels pobles) ¿estan unides a la filosofia i a la vida? Una reflexió en eixa direcció d'Abelard Saragossà.

Si adoptem una perspectiva històrica, ens podríem preguntar si la creació de l’oració composta és la culminació d’un procés evolutiu, en el qual l’oració augmenta progressivament la capacitat comunicativa. La fase inicial consistiria en comparar una entitat en dos moments diferents de la seua existència (Algú ha creixcut). En segon lloc, crearíem els verbs de moviment, que ja comporten una successió d’imàtgens (les que hi han entre l’origen i la destinació, Algú va d’un lloc a un altre per un trajecte): hem passat de la fotografia al film. Al cap de segles, arribaria la creació de l’objecte i els verbs transitius, nocions que permeten posar en el cor de l’oració un mitjà potent de la raó humana: la dualitat causa i efecte (Algú ha pintat un quadre: la persona que pinta és la causa; el quadre pintat és l’efecte). En quart lloc, seguint per eixe camí ascendent hem creat l’oració composta, que torna factible un impossible en la llògica humana: fer que, en la unitat, càpia la pluralitat (en una oració composta, caben una pluralitat d’oracions, dos en [Si va de negre], no és [perque vaja de dol]). Realment, la nostra imaginació i la nostra raó pareixen superar el món físic, qui sap si perque els sentiments (que deuen ser el fonament de la persona) tenen tanta força i tant de poder, que són més que el món físic, de la matexia manera que això que anomenem vida és més que la matèria.

[Hui, que f**g 72 anys, he escrit les paraules anteriors en l’obra que analitza la Gramàtica Normvativa Valenciana. Espere dedicar els anys que em queden de vida a explicar meravelles: una part de les estructures lingüístiques que definixen el valencià, i que els valencians practiquem en la vida de cada dia. El primer objectiu de la gramàtica valenciana és ajudar i confortar el conjunt dels valencians, mai dominar i fer patir. Estructura a estructura, espere contribuir a demostrar que el valencià que hem heretat dels nostres predecessors és una llengua clara, emotiva, directa: formidable.]

02/07/2026

Taula de Filologia Valenciana convoca la «XVIII Jornada sobre el valencià. Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa», que tindrà lloc el dissabte 7 de novembre del 2026 en la Biblioteca d’Humanitats Joan Reglà de la Universitat de València. Així mateix, obri la convocatòria dels premis «Joaquim Garcia Girona» i «Jordi Valor», que tenen com a finalitat fomentar la investigació sobre el valencià i compten amb el patrocini de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (en tramitació) i la Caixa Popular.

Taula de Filologia Valenciana és una associació formada principalment per docents d’institut i d’escola, tècnics lingüístics, professors d'universitat i altres professionals vinculats a la llengua. El seu objectiu bàsic és treballar per a millorar la docència i el model lingüístic del valencià, així com fer propostes que faciliten l'ús social de la llengua pròpia dels valencians.
Assistència i participació

Podrà assistir a la Jornada qualsevol persona interessada per la llengua i la literatura valencianes. Els assistents que s’inscriguen rebran un certificat d'assistència si el sol·liciten.

La jornada d’enguany tindrà dos eixos temàtics principals:

La interrupció de la transmissió intergeneracional del valencià (el cas dels fills interruptors).
L'Escriptor de l'Any 2026 de l’AVL, Francesc Almela i Vives.

Les persones que vullguen participar amb una comunicació (pot tractar-se de l’exposició d’una activitat o projecte docent) hauran de presentar una proposta inèdita sobre eixos temes o sobre els camps següents:

Pedagogia i ensenyament de llengua o literatura.
Ús social del valencià.
Normativa lingüística (anàlisi o propostes).
Formació o evolució del model lingüístic valencià.
Ressenya crítica d'un treball publicat (article o llibre).

Els sol·licitants hauran d’enviar a l'adreça de correu [email protected] un resum de presentació proposta que incloga el títol de la comunicació, nom i lloc de treball (o ofici) de l'autor (o autors), descripció succinta de l’objecte d'estudi, de la causa del treball i del resultat esperat. L’extensió màxima d’eixe resum serà de 300 paraules o 2.500 caràcters. La data límit per a presentar-lo serà el dilluns 5 d’octubre del 2026.

Les sol·licituds seran revisades pel comité organitzador de la Jornada, que comunicarà per correu electrònic en la segona quinzena d'octubre si el treball ha sigut acceptat.

Els autors que vullguen opten als premis “Joaquim Garcia Girona” o “Jordi Valor” hauran d'enviar el treball completament redactat en compte del document de presentació adés citat amb la mateixa data límit del 5 d'octubre per a garantir que es poden valorar adequadament.

Les comunicacions presentades en la Jornada podran ser seleccionades per a publicar-les en la revista científica anual Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia, coeditada amb la Diputació de Castelló.
Premis «Joaquim Garcia Girona» i «Jordi Valor»

Els premis «Joaquim Garcia Girona» i «Jordi Valor» estan destinats a persones que no es dediquen professionalment a la docència universitària. La finalitat és potenciar que els docents de les escoles i dels instituts i altres professionals de la llengua participen activament en la investigació per a millorar l'ensenyança, la normativa i l'ús social del valencià.

El premi «Joaquim Garcia Girona» (1r premi) està auspiciat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (en tramitació) i té una dotació econòmica de 1.000 euros. El premi «Jordi Valor» (2n premi) està patrocinat per Caixa Popular i té una dotació de 300 euros. Amb tot, els participants assumixen que l’atorgament de les dites quantitats estan subjectes a la disponibilitat pressupostària dels patrocinadors.

El jurat dels premis estarà integrat per membres del consell de redacció de la revista anual Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia i per membres de la junta directiva de l'associació, els quals podran presentar treballs a la jornada però no optar als premis.

En la inauguració de la XVIII Jornada sobre el valencià, representants de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de Caixa Popular podran presentar i lliurar els premis a les persones guardonades.

La participació en la convocatòria dels premis implica l’acceptació d’estes bases.
Inscripció a la Jornada

L’assistència a la Jornada és lliure, però l’aforament estarà limitat a la capacitat del local. Així, és recomanable inscriure‘s i avisar, si és el cas, de la intenció d’assistir al dinar de germanor, omplint este formulari.

La inscripció s’ha de fer abans del dilluns 2 de novembre a les 10.00 hores. A partir d’eixa data, l’organització no pot garantir ni l’assistència per les limitacions d’aforament ni plaça per al dinar.

Les persones inscrites rebran un certificat d'assistència en format electrònic, que és debades per als membres de Taula de Filologia Valenciana. Qui no siga membre però vullga el dit certificat d’assistència, haurà de pagar una quota de 5 €, que pot fer efectiva per transferència bancària al compte ES25 3159 0010 5222 1273 1117 o bé pagant en efectiu el dia de la Jornada.
Programa provisional

L’estructura prevista de la Jornada és la següent:

Registre dels inscrits.
Inauguració.
Entrega dels premis «Joaquim Garcia Girona» i «Jordi Valor».
Intervenció sobre l’Escriptor de l'Any 2026 de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (enguany, l’escriptor Francesc Almela i Vives).
Presentació del número 12 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia.
Conferència o taula redona sobre la interrupció de la transmissió intergeneracional del valencià (el cas dels fills interruptors).
Presentació de les comunicacions seleccionades (totes o una part; cada una de quinze minuts de duració).
Dinar de germanor.
Assemblea general anual de Taula de Filologia Valenciana (només per als membres de l’associació).

Publicació de treballs

Els treballs que es presenten a la Jornada podran ser seleccionats per a publicar-los en la revista científica anual Aula de Lletres Valencianes — Revista Valenciana de Filologia.

Els autors que aspiren a publicar el treball presentat hauran d’enviar la versió escrita abans del dia 21 de desembre del 2026, ajustant-se a les normes exposades en la pàgina https://aula.lletresvalencianes.net/criteris-editorials.

El Consell de redacció d’Aula de Lletres Valencianes — Revista Valenciana de Filologia farà una primera valoració dels treballs i enviarà aquells que responguen als criteris de qualitat i editorials de la revista als membres del Consell assessor, que en faran l'avaluació definitiva.

Feu-ne difusió!

Aconseguir la competència plena en dos llengües 17/06/2026

La justa vaga protagonitzada pels ensenyants és una mostra que la prioritat nacional, internacional i universal és l’educació i més concretament, l’ensenyança pública, que és un dels pilars més importants de l’estat del benestar. El seguiment massiu i la durada d’eixa parada, amb molt de cost econòmic per als vaguistes, demostren que les protestes dels docents menegen raó, no sols per la qüestió salarial, sinó també per l’excés d’alumnat, pel volum horari dedicat al treball i per altres qüestions que afecten la qualitat de l’ensenyament. La unitat sindical de les primeres setmanes d’atur també és demostrativa del malestar general en el col·lectiu de l’escola pública.

Com no podia ser d’una altra manera, l’ensenyament en o del valencià està present en les reivindicacions dels sindicats de l’ensenyança i de la majoria dels docents de l’escola pública valenciana. I més ara que les disposicions legals rebaixadores de la presència d’esta llengua en el sistema educatiu valencià amenacen amb arraconar l’idioma propi dels valencians a l’ostracisme.

La reivindicació de l’extensió i qualitat del nostre idioma propi figuren en el punt 8, que diu:

La competència plena en les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana, com s’assenyala en el programa reivindicatiu dels ensenyants, és un objectiu prescrit en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Després de quaranta-dos anys de vigència d’eixa llei, eixa fita no s’ha aconseguit ni de bon tros, encara que es llig i s’escriu més que mai. Per això, com anem dient, calen canvis notables en la política lingüística valenciana i en la dels territoris amb llengua pròpia, que emanen de modificacions constitucionals que les empodere com correspon per la seua condició d’idiomes propis, i en el cas del nostre cal una reforma que lleve complicacions a la normativa lingüística, i evite el rebuig que suscita ara, a tenor dels usos socials escrits.

El professorat valencià en els últims cinquanta anys ha sigut la garantia de la presència pública i oficial d’esta llengua. I determinant en la recuperació aconseguida. I en esta vaga també ho ha demostrat.

Aconseguir la competència plena en dos llengües Leo Giménez és lingüista i en el seu article d'esta setmana parla sobre de la vaga docent com una protesta justa i necessària, però sobretot la utilitza per defensar una idea: sense una presència forta del valencià en l’escola pública, la llengua pot perdre ús social, oficial i públic de...

Que condisca l’exemple de Luis García Montero 19/05/2026

El director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero, ha recordat que a Espanya es parlen altres idiomes, a part del castellà.

Les paraules del director del Cervantes haurien de tindre traducció en les lleis, i especialment en la Constitució, en els noms de cada un d’eixos idiomes, també espanyols. I clar que fa falta un diàleg, sempre que siga en igualtat de condicions. I per a això cal equilibrar les referències idiomàtiques de l’article 3 del text constitucional.

La Carta Magna espanyola de 1978 és la disposició legal que més reconeix la pluralitat lingüística d’Espanya des de l’abolició dels Furs, fa més de tres-cents anys, i obria la porta a la cooficialitat, quan disposa que «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», cooficialitat que s’ha dut a terme en sis comunitats autònomes, Comunitat Valenciana, Catalunya, Illes Balears, Euskadi, Navarra i Galícia.

El reconeiximent d’eixa realitat plurilingüística, contingut en l’actual Constitució, és més explícit i clar que en la de la II República.

Però passats ja prop de cinquanta anys de vigència de la Carta Magna de 1978, es fa necessari un canvi constitucional o d’alt rang legal que empodere la nostra llengua i els altres idiomes espanyols perifèrics, perquè la davallada d’estos en l’ús social fan precises mesures que detinguen eixa baixada i propicien la seua recuperació en tots els àmbits. I, especialment, cal una reforma legal que supere l’actual tractament discriminatori de ‘les altres llengües espanyoles’ respecte al castellà en la Constitució, i que prescriga el caràcter oficial d’eixos idiomes en l’Administració de l’Estat, en el grau convenient. I que preceptue que conéixer eixes llengües és un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, a més del castellà, i especialment dels empleats públics. Per al reconeiximent com a llengua oficial a Europa, eixa admissió com a llengua de l’Administració estatal la faria factible, segurament.

Ara tenim anunciada una Llei de Plurilingüisme en un compromís acordat entre el Govern i Esquerra Republicana de Catalunya, amb el posicionament favorable d’altres partits, entre estos, Compromís. Eixa llei pot fer un gran paper en el reconeiximent de la pluralitat lingüística realment existent en l’Estat espanyol, almenys fins que es puguen abordar els canvis constitucionals necessaris.

I tenim el Consell de les Llengües Oficials, creat en 2008 pel Govern, presidit per Zapatero, que cal activar-lo i potenciar-lo, com a instrument legal d’anàlisi, impuls i coordinació de la política de l’Administració General de l’Estat, en relació amb l’ús de les llengües oficials de les comunitats autònomes, amb l’objectiu de procurar una millor atenció als drets lingüístics dels ciutadans.

Tornant a Luis García Montero, a qui cal aplaudir pel seu reconeiximent i recordatori de ‘les altres llengües espanyoles’, cal fer-li també una crítica, ja que, en la seua enumeració dels altres glotònims espanyols, no cita el valencià, nom que els valencians donem a esta parla, nom amb el qual s’identifica este parlar, i nom legal amb què l’Estatut d’Autonomia designa esta llengua, «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució amb capacitat i competència que determina la normativa lingüística del valencià, indica que «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de la Corona d’Aragó reconeixen com a propi».
García Montero tampoc menciona, en l’esmentada entrevista, l’aragonés i l’asturià, parlats en una zona d’Aragó i en el Principat d’Astúries, respectivament, i reconeguts en les seues lleis pròpies. El nom que els valencians, històricament i actualment, donem a la parla valenciana, és a dir, ‘valencià’, deu aparéixer en les referències a tot este domini lingüístic, ‘valencià-català’/’català-valencià’, ‘valencianocatalà’/’catalanovalencià’ o qualsevol forma inclusiva que integre el glotònim ‘valencià’ al costat del ‘català’. No fer-ho aixina, i denominar-lo únicament ‘català’, al fer referència a tot el domini lingüístic, en la pràctica és excloent, és perpetuar el problema del nom i contribuir al seu rebuig. Cal recordar que el nom de la nostra joia lexicogràfica, obra de mossén Antoni M. Alcover i de Francesc B. Moll, el Diccionari català-valencià-balear, amb els adjectius català, valencià i balear formant un tot, no va crear cap problema destacable del Sénia al Segura en les primeres dècades de la seua publicació. I molt poca o gens d’oposició després. Seguirem amb este tema en alguna pròxima entrega.

Que condisca l’exemple de Luis García Montero Leo Giménez és lingüista i en el seu article d'esta setmana defensa que Espanya ha de reconéixer millor la seua pluralitat lingüística

Accent Valéncia o València 2025 Presentació 11/05/2026

Causes de no tractar el llibre de Ricard Chulià
En defensa de València. Toponímia i dominació nacional.
orrent, Rebel Edicions (2025)

En juny del 2024, vaig enviar a Alfons el Magnànin dos llibres: el de l’accent de ValEncia, i el dedicat al sistema d’accentuació. El llibre de Ricard Chulià és posterior, d’abril del 2025. Al costat de la cronologia, hi ha una altra raó.

Quan una persona fa una investigació, té l’obligació d’analitzar els precedents, i mostrar quines deficiències tenen. El llibre referit no analitza els factors que vaig aportar en 1997, ni per tant mostra que eixe treball siga incoherent. En conseqüència, el llibre de Chulià no invalida la meua investigació de 1997, ni en conseqüència el llibre presentat (que arreplega els factors de 1997).

Un catedràtic valencià de la Universitat de Salamanca, Ovidi Carbonell, ha presentat a la Jornada del 2025 de Taula de Filologia Valenciana una investigació sobre com es pronunciava Balànsiya en l’àrab valencià, i arrriba a la conclusió que era Balénsia. L’esquema central és simple: si de Dàniya ix Dénia; si de sàquiya ix séquia, de Balànsiya eixirà Balénsia. En eixes tres paraules, hi ha la mateixa evolució fonètica: Dénia, séquia i Valéncia. I bé, Ovidi Carbonell comenta el llibre de Chulià dient estes paraules:

«Chulià reconeix que Valéncia no és un castellanisme i que fins i tot pot ser la genuïna pronunciació del topònim, però la seua agenda activista li fa optar per mantindre la grafia València com a signe identitari comú amb la catalanitat. És, òbviament, un argument extralingüístic, que té, com a efecte contrari, la conseqüència de fer automàticament errònia la pronunciació real i històrica (Valéncia), fet que degrada l’ús valencià davant d’usos propis d’altres varietats.»

Ovidi Carbonell (e.p.: §2.1) «Valéncia com a exònim. Una hipòtesi aràbiga-romànica complementària per a l’origen de la pronunciació del nom del Cap i Casal valencià», Aula de Lletres Valencianes.

Accent Valéncia o València 2025 Presentació Presentació del llibre ¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? Accentuació de la lletra e. Creiximents estructurals de la vocal è Autor: Abelard Saragossà Editorial: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció: Biblioteca de Filologia, 2025 Després de

¿Quieres que tu escuela/facultad sea el Escuela/facultad mas cotizado en Valencia?

Haga clic aquí para reclamar su Entrada Patrocinada.

Localización

Categoría

Dirección


Avenida De Blasco Ibáñez, 32
Valencia
46010