Escoleta Infantil El Trenet Cooperativa Valenciana

Divendres vam viure un matí tan emocionant!
No era la primera vegada que eixíem a repartir versos pel barri, perquè caram que senzill i bonic és repartir poesia i recollir complicitats, però ahir, ahir, ahir… ens acompanyà el poeta! Ens acompanyà Marc Granell!
De qui havíem anat a buscar els llibres a la biblioteca, dels poemes del qual havíem gaudit a l’escoleta, a qui havíem imaginat com seria… i que ara passejava amb nosaltres, amb el caminador perfectament acompassat amb els passets curts i maldestres de la xicalla, perquè aquest fil que lliga 70 anys de distància és curt com un alé, i una espurna la llum amb què, mentre veïns i botiguers desembolicaven i llegien el seus versos a la xicalla, tot, de sobte, prenia sentit.

“Al final no tenies xumet…. Jo ja ho sabia”. 😉

Divendres vam viure un matí tan emocionant! No era la primera vegada que eixíem a repartir versos pel barri, perquè caram que senzill i bonic és repartir poesia i recollir complicitats, però divendres… divendres ens acompanyà el poeta! Ens acompanyà Marc Granell! De qui havíem anat a buscar els llibres a la biblioteca, dels poemes del qual havíem gaudit a l’escoleta, a qui havíem imaginat com seria… i que ara passejava amb nosaltres, amb el caminador perfectament acompassat amb els passets curts i maldestres de la xicalla, perquè aquest fil que lliga 70 anys de distància és curt com un alé, i una espurna la llum amb què, mentre veïns i botiguers desembolicaven i llegien el seus versos a la xicalla… tot, de sobte, prenia sentit. “Al final no tenies xumet… Jo ja ho sabia”. 😉

No podíem desaprofitar l’ocasió que ens brindaven les Falles.

Per això, “Per tot el que s’emporten les maletes” va ser el títol de la nostra d’enguany.

Pels vincles, la confiança, la memòria, la conversa, la complicitat… Pel gosset Jacob, la veïna Toñi, el taller de Manolo, les tellines de Pili, el pa acabat de coure del forn Company, la tia Pilar del cinqué… per tot el que ens arrela i fa bategar el nostre barri.

Seguim.

Gràcies a les nostres estimades Mariví, Xus i Felicitat per endolcir-nos la vesprada; als dolçainers i tabaleters per ensenyar la xicalla com sona la nostra terra; i a la falla Tres Forques-Conca-Pérez Galdós per deixar-nos, com cada any, un raconet per dir la nostra.

No podíem desaprofitar l’ocasió que ens brindaven les Falles. Per això, “Tot el que s’emporten les maletes” va ser el títol de la nostra falleta d’enguany. Pels vincles, la confiança, la memòria, la conversa, la complicitat… Pel gosset Jacob, la veïna Toñi, el taller de Manolo, les tellines de Pili, el pa acabat de coure del forn Company, la tia Pilar del cinqué… per tot i per tots els que ens arrelen i fan bategar el nostre barri. Seguim. Gràcies a les nostres estimades Mariví, Xus i Felicitat per endolcir-nos la vesprada; als dolçainers i tabaleters per ensenyar la xicalla com sona la nostra terra; a tots els veïns que vos hi acostàreu i a la @fallatresforques per deixar-nos, com cada any, un raconet per dir la nostra.

La setmana passada vam gaudir d’una proposta preciosa pensada amb molta cura per a la primera infància, on una vegada més es fa palés que el joc lliure és l’eina d’aprenentatge més natural i profunda de la xicalla.

Gràcies a l'IVAM per continuar apostant per un museu que també és espai de joc, exploració i sorpresa, i on la infància és també protagonista. I gràcies per descomptat a Sara Sangregorio per Juga la sombra!, una proposta lúdica i artística que convida els infants i les educadores a dialogar amb l’espai, la col·lecció i les ombres, des del joc compartit.

Per molts més espais i propostes així arreu de la ciutat!

Bon dia, famílies,

Com cada any, hem preparat un seguit de propostes per a acostar l'obra d'un escriptor a infants i famílies, i també al veïnat del barri.

Com sabeu, per a enguany hem triat el poeta Marc Granell, i estem ben agraïdes i desvanides de poder contar-vos que comptarem amb la seua presència a l'escoleta.

"Riu i roca,
selva i mar.
El núvol passa.
S'encén el cant."

Que s'encenga... i que puguem gaudir-ne junts!

Com cada any, hem preparat un seguit de propostes per a acostar l’obra d’un escriptor a infants i famílies, i també al veïnat del barri. 🤲📖 Enguany hem triat el poeta #MarcGranell, i estem ben agraïdes i desvanides de poder contar-vos que comptarem amb la seua presència a l’escoleta. Quin goig! 🥰 “Riu i roca, selva i mar. El núvol passa. S’encén el cant.” Encenguem el cant… i gaudim-ne junts! ❤️

Mestra: Com plou! Obrim la porta i traiem una cadireta?

Alguns xiquets diuen de seguida que sí. D’altres no diuen res, però agafen una cadira. N’hi ha que continuen botant als matalassets; i algun altre encara no ha acabat de llegir el nové conte del dia.
N’hi ha qui es queda, qui entra i ix, qui no s’hi acosta. Hi ha qui parla, qui mira, qui riu. Hi ha qui ho fa tot alhora.

J: Plou!
Mestra: És cert, plou a muntó.
Mestra: Jo m’estic banyant, em deixeu un lloquet?
B: Jo banyar les babates.
Mestra: Sí?
B: Mira, cau l’aigua a la babata.
[Silenci]
J: Jo tinc un paraigua d’unicorni, i mira, eixe [un vianant] no té paraigua.
Mestra: És de veres. Per què no en deu tindre?
J: La mamà no li n’ha donat.
Mestra: Crec que es banyarà.
N: Sí! Tot banyat i després el secador.
[Silenci]
B: Un gos!
Mestra: Un gos que passeja pel parc.
J: Jo tinc un paraigua d’unicorni i mira, el gos no té paraigua.
B: Ni botes d’aigua.
J: Un cotxe!
Mestra: Adéu, bon viatge! On anirà?
B: A sa casa.
B: A la platja.
J: A la platja no, que plou! (diu enfadada)
B: Un camió! Pita!
B: Que gran!
[Silenci]
O: Una moto.
B: En la tenda. En el carrer no.
J: Perquè no té techo i es banyarà.
J: Un bebé al carret que té una nau espacial per a no mullar-se.
Se sent lladrar un gos des del balcó de la finca d’enfront.
B: Un guau.
Mestra: És de veres, un gos! Es banyarà?
J: No, perquè està en sa casa.
[Silenci]
Ix una veïna al balcó i ens saluda.
Mestra: Hola, veïna! Com li diuen al gos?
Veïna: Bon dia! Coco.
Mestra: Hola, Coco!
Tots: Hola, Coco!
Al sentir-nos, la veïna del sisé també aguaita.
Veïna: Què feu ahí? Vos banyareu!
J: No, jo no. A casa tinc un paraigua d’unicorni.
B: Jo la sabatilla sí.
La pluja s’agarra. Entrem.

Parar, escoltar, donar valor al que passa, viure i aprendre’n.
La pluja com a excusa per a observar, formular hipòtesis, relacionar idees, pensar i sentir, construir llenguatge de manera natural.
El silenci, espai d’escolta, d’atenció plena, de connexió amb l’entorn. No cal omplir-ho tot de paraules; el temps pausat permet que aparega el pensament.
La pluja, el gos, les veïnes, els sons del carrer… El món entra a l’escola i l’escola hi ix, reforçant el vincle amb la realitat propera i significativa, la quotidianitat, tan rica i nodridora.

mullar-se.se

Ahir vam tindre el plaer de participar en la presentació del llibre "Construir escola, imaginar futur", de Dídac Delcan, on ens vam aplegar tot de mestres de les cooperatives valencianes per a compartir experiències i mirades, llavors que arrelen i que creixen dins nostre.
No vos ho creureu, perquè vist en perspectiva sembla una favada, però ahir nosaltres vam parlar que durant la pandèmia… vam obrir la finestra. Vam obrir la finestra… i vam alenar com a escola.
L’any 2020, després del confinament, tornàrem a una escola amb les portes tancades. La xicalla vivia en grups bombolla i qualsevol contacte semblava un risc. L’escola va quedar aïllada del barri i de les famílies.
Com fer sense escola sense el vincle tan nodridor amb el barri i el veïnat? Com fer escola sense la presència de les famílies dins de l’escoleta? Com no deixar que les restriccions i la por ens arrabassaren l’ànima de l’escoleta?
I vet ací que vam obrir la finestra… i vam alenar com a escola.
Per la finestra entrava el barri.�Els infants veien qui passava, què feien els veïns, xarraven amb ells, sentien que la vida continuava fora.
I per la finestra tornaven les famílies. Música, teatre, dansa, contes… actuacions des del carrer que ompliren l’escola d’històries, d’emocions, de vida!, en un moment de tanta incertesa i estranyesa.
El gest quotidià d’obrir la finestra es va convertir en una eina pedagògica per a recuperar simbòlicament la vida comunitària de què ens havia privat el virus.
La finestra ja no només mirava cap a fora, sinó també endins, deixant-hi entrar l’art, les emocions i la vida.
Per a la xicalla, continuar sentint l’entorn com a part del seu món de relacions i aprenentatges.�Per a les famílies, tornar a ser i sentir-se part activa de l’escola. Per a nosaltres, mestres, reafirmar que fer escola és plena quan hi fem xarxa.
A mesura que avançàvem de fase en aquella nova normalitat, la finestra es va fer porta. I la porta… carrer. I amb les cadiretes a la fresca, com en un poble quan hi ha espectacle, vam continuar celebrant comunitat.
Sis anys després ho recordem i continuem esborronant-nos, perquè aquella finestra oberta es va convertir en una declaració d’amor a l’escola oberta que, malgrat tot, vam poder continuar fent entre totes.
Gràcies, Dídac, per comptar amb nosaltres I per donar-nos l’oportunitat d’escoltar tantes I tan bones experiències de l’escola cooperativa valenciana. Gràcies també a UCEV i a totes les persones que vau fer possible la trobada d’ahir.
Continuem! I quin goig, entonar-ho de la mà de la il·lusió i la força del cooperativisme educatiu valencia.

Ahir vam participar en la presentació del llibre "Construir escola, imaginar futur", de Dídac Delcan, on ens vam aplegar tot de mestres de les cooperatives valencianes per a compartir experiències, records i mirades. No vos ho creureu, perquè vist en perspectiva sembla una favada, però nosaltres vam parlar que durant la pandèmia… vam obrir la finestra. I vam alenar com a escola. L’any 2020, després del confinament, tornàrem a una escola amb les portes tancades. La xicalla vivia en grups bombolla i qualsevol contacte semblava un risc. L’escola va quedar aïllada del barri i les famílies. Com fer escola sense el vincle amb el barri i el veïnat? Sense la presència de les famílies dins de l’escoleta? Com evitar que les restriccions i la por ens arrabassaren l’ànima de l’escoleta? Vam obrir la finestra… i vam alenar com a escola. Per la finestra entrava el barri (els infants veien qui passava, xarràvem amb els veïns…) i tornaven les famílies. Música, teatre, dansa, contes… actuacions que ompliren l’escola d’històries, d’emocions, de vida!, en un moment de tanta incertesa i estranyesa. El gest quotidià d’obrir la finestra es convertí en una eina pedagògica per a recuperar simbòlicament la vida comunitària de què ens havia privat el virus. Per a la xicalla, continuar sentint l’entorn com a part del seu món de relacions i aprenentatges.
Per a les famílies, tornar sentir-se part activa de l’escola. Per a nosaltres, refermar-nos que fer escola és plena quan hi fem xarxa. A mesura que avançàvem de fase, de la finestra vam passar a la porta. I de la porta… al carrer. I amb les cadiretes a la fresca, com en un poble quan hi ha espectacle, vam continuar celebrant comunitat. Sis anys després ho recordem encara esborronades, perquè aquella finestra oberta es va convertir en una declaració d’amor a l’escola oberta que, malgrat tot, vam poder continuar fent entre totes. Gràcies, Dídac, per comptar amb nosaltres i recollir tantes i tan bones experiències de l’escola cooperativa valenciana. Gràcies també a @la_ucev i a totes les persones que vau fer possible la trobada d’ahir. Continuem! I quin goig entonar-ho de la mà de la il·lusió i la força del cooperativisme educatiu valencià.

L'altra escola

Vaig visitar una escola

que era molt diferent:

sense taules ni cadires,

ni pissarres ni papers.

Sense deures, sense mestres,

sense llibres, sense res.

Per no tenir no tenia

ni finestres ni parets.

Tampoc no tenia pati.

Tampoc tanques, per a què?

Aquesta escola és la platja,

la muntanya i el carrer.

(De )

. 𝗟’𝗮𝗹𝘁𝗿𝗮 𝗲𝘀𝗰𝗼𝗹𝗮 Vaig visitar una escola que era molt diferent: sense taules ni cadires, ni pissarres ni papers. Sense deures, sense mestres, sense llibres, sense res. Per no tenir no tenia ni finestres ni parets. Tampoc no tenia pati. Tampoc tanques, per a què? Aquesta escola és la platja, la muntanya i el carrer. (De @i_au_pau) A l’escola podem fer que “passen” moltes coses; fora, hi esdevenen totes. Eixim-ne!

Una grua vol sobrevolar una escoleta infantil per instal·lar una piscina turística en un carrer protegit* El veïnat del carrer Ramón de Castro i la comunitat educativa de l’Escoleta El Trenet denuncien una actuació prevista per a demà que consideren irregular, desproporcionada i perillosa, vinculada a la instal·lació d’una piscina i oliveres de grans dimensions en uns baixos destinats a ús turístic al carrer Calamocha. Entre les 8.00 i les 14.00 hores del dissabte 17 de gener, tot el carrer Ramón de Castro quedarà afectat per un vado per al pas d’una grua que pretén sobrevolar càrregues de gran tonatge per damunt de l’escoleta infantil i del parc públic, un espai utilitzat diàriament per criatures de 0 a 3 anys. Cal recordar que les vivendes del carrer Ramón de Castro estan catalogades com a Bé de Rellevància Local (BRL), fet que implica una especial protecció patrimonial. Aquesta actuació no compta amb el consentiment exprés del veïnat ni de la comunitat educativa, Des del veïnat i l’escoleta considerem que es tracta d’una intervenció que prioritza interessos privats vinculats al turisme per damunt del dret a la seguretat i a la protecció de la infància, en un barri fortament afectat per la gentrificació. Apunt legal La normativa urbanística i de seguretat estableix que qualsevol actuació amb grues que afecte espais habitats, centres educatius o immobles protegits requereix autorització expressa, informe tècnic específic i el consentiment de les parts afectades, especialment quan es tracta de sobrevolar càrregues per damunt de persones o edificis catalogats. L’absència d’aquests requisits podria suposar una vulneració greu de la normativa de seguretat, urbanisme i protecció patrimonial. La ciutat no pot posar en risc la infància ni el patrimoni per satisfer el negoci turístic. https://vivesafranar.wordpress.com/2026/01/16/cuando-el-turismo-quiere-pasar-por-encima-de-una-escuela-infantil/

Hui hem assistit a una reunió de l’Associació de Veïns de Patraix (gràcies!) per a parlar d’una realitat que ens fa tremolar cada vegada més: la proliferació d’apartaments turístics als baixos de les finques del barri.
Ningú no estem fora de perill, i urgeix que les comunitats de veïns s’hi avancen i facen valdre el seu dret a prohibir en els seus estatuts els apartaments turístics.
I és que cada baix que es converteix en un apartament turístic és una pèrdua irreparable per al barri -de serveis, de relacions, de vida compartida-, fomenta l’especulació, encareix la vivenda i accelera l’expulsió del veïnat.
Està en joc molt més del que creiem, és hora d’informar-nos-en, de parlar-ne amb familiars i amistats, d’organitzar-nos abans que no siga massa t**d.

En la colleta dels més menuts estan començant a beure “sols” la llet amb un got “normal”.
“Sols”perquè els infants agafen a soles el got amb les dos mans, però la mestra està al seu
costat acompanyant-los, i “normal” perquè hui en dia, els infants, abans de beure en un got, solen
beureamb gots antivessaments, antigoteig o d’aprenentatge. I què hem observat les primeres vegades que li hem donat un got a un infant de poc més d’un any?Alguns no saben com agafar-lo (potser busquen les anses?), d’altres no saben si acostar la cara algot o el got a la cara, d’altres se l’empinen colze amunt com si fora un biberó amb el consegüentesglai perquè es banyen de dalt a baix, d’altres fiquen els dos llavis dins del forat sense obrir la bocai esperen que passe alguna cosa sense menejar els braços, i quan els menegen... xof! També n’hi haqui trau la llengua com si fora un gatet llepant i d’altres recolzen el got per la part de dalt dels llavis,queda la boca oberta per baix i quan alcen el got... xof!
D’altres mosseguen el got amb les poquesdents que tenen, empinen tant el got que els entra la llet per la boca i també pel nas o beuen peròs’obliden de tancar la boca quan han acabat el glop i els cau la llet de la boca. Altra curiositat quehem observat és que molts demanen més llet quan encara els en queda al fons del got, i és que a lamajor part dels infants no els arriben bé els braços per a empinar-lo i esgotar-lo del tot, i alguns finsi tot canvien les manetes de lloc i les fiquen en el cul del got per tal d’arribar a beure tota la llet.
I és que beure d’un got sembla fàcil, però quan
tens poc més d’un any... no ho és gens. Necessitemla coordinació oculomanual per a agafar el got i portar-lo a la boca, hem de calcular la inclinació delgot amb el moviment dels nostres braços i mans, i hem de coordinar com i quan obrim i tanquem laboca, mentre bevem el líquid sense ofegar-nos.
Tooot un ventall de reaccions amb què podeu fer-vos una idea de com de... són els berenars
a l’escoleta 😉I per aquesta, i per tantes altres raons, sempre diem que, en el 0-3, qualsevol moment del dia és“educatiu”, i no cal anar a buscar o preparar tant, que tot, o quasi tot, ens ho ofereix la quotidianitat, si li fem espai, si li donem temps... i un bon pitet! :P

A la colleta dels més menuts estan començant a beure “sols” la llet amb un got “normal”. “Sols”perquè els infants agafen a soles el got amb les mans, però la mestra està al seu costat acompanyant-los, i “normal” perquè hui en dia, els infants, abans de beure en un got, solen beure amb gots antivessaments, antigoteig o d’aprenentatge. I què hem observat les primeres vegades que li hem donat un got a un infant de poc més d’un anyet? Alguns no saben com agafar-lo (potser busquen les anses?), d’altres no saben si acostar la cara al got o el got a la cara, d’altres se l’empinen colze amunt com si fora un biberó amb el consegüent esglai perquè es banyen de dalt a baix, d’altres fiquen els dos llavis dins del forat sense obrir la boca i esperen que passe alguna cosa sense menejar els braços, i quan els menegen... xof! També n’hi ha qui trau la llengua com si fora un gatet llepant i d’altres recolzen el got per la part de dalt dels llavis, queda la boca oberta per baix i quan alcen el got... xof! D’altres mosseguen el got amb les poques dents que tenen, o empinen tant el got que els entra la llet per la boca i també pel nas! Altra curiositat que hem observat és que molts demanen més llet quan encara els en queda al fons del got, i és que a la major part dels infants no els arriben bé els braços per a empinar-lo i acabar-se-la del tot, i alguns fins i tot canvien les manetes de lloc i les fiquen en el cul del got per tal d’arribar a beure tota la llet. I és que beure d’un got sembla fàcil, però quan tens poc més d’un any... no ho és gens. Necessitem la coordinació oculomanual per a agafar el got i portar-lo a la boca, hem de calcular la inclinació del got amb el moviment dels nostres braços i mans, i hem de coordinar com i quan obrim i tanquem la boca, mentre bevem el líquid. Tot un ventall de reaccions i possibilitats amb què podeu fer-vos una idea de com de... són els berenars a l’escoleta. 😉 I per aquesta, i per tantes altres raons, sempre diem que, en el 0-3, qualsevol moment del dia és “educatiu”, i no cal anar a buscar o preparar tant, que tot, o quasi tot, ens ho ofereix la quotidianitat, si li fem espai, si li donem temps... i un bon pitet! ❤️

Amb la il·lusió perenne dels infants, per als quals cada dia comença un nou any, que passeu bones festes, famílies, companys i amics treneters; i que el millor regal que desempapereu siga el temps i la màgia d’habitar-lo, compartir-lo i amerar-lo de carícies, terra, jocs i somnis.
Bones festes i bon any 2026!

Amb la il·lusió perenne dels infants, per als quals cada dia comença un nou any, que passeu bones festes, famílies, companys i amics treneters; i que el millor regal que desempapereu siga el temps i la màgia d’habitar-lo, compartir-lo i amerar-lo de carícies, terra, joc i somnis. Bones festes i bon any 2026!