Gemma Calmet Psicologia i Coaching

No tot ha de ser una experiència de creixement i aprenentatge,
ni una metàfora de la qual treure una gran conclusió,
ni un repte a superar.

Avui, des del balcó del despatx i en una foto boniqueta que em va fer la Lin, llanço aquest recordatori.

Que el creixement personal no ens robi l'expriència vital.

Destjo, de tot cor, que tignuis un disabte fantàstic persona bonica i valenta que estas a l'altra banda de la pantalla.

____

Foton on quedo xuli:
Mans boniques:
Ulleres guapes:
Somriure: sentir una gratitud immensar de poder anar aprenent a ser qui sóc, de tenir un plat a taula, persones que estimo i m'estimen i de formar par d'una comunitat virtual plena de persones precioses com tu ;)

(ei! això no és publi, és amor.. )

Què és fracassar?

Jo crec que, quan parlem d’allò que realment té sentit a les nostres vides (i sense passar-nos amb el ), un dels grans fracassos pot ser no arribar-ho a intentar.

De fet, la psicologia del penediment (Thomas Gilovich i Victoria Medvec) ha observat una cosa interessant: amb el pas del temps, sovint poden pesar especialment les coses que no vam fer, les oportunitats que vam deixar passar, allò que no ens vam permetre provar.

No anar a aquella entrevista de feina.
No aixecar la mà i dir la nostra opinió.
No fer una proposta.
No ocupar el nostre espai.
No provar una cosa perquè potser no ens sortirà bé.

I fins i tot, si em permeteu anar a la quotidianitat més absoluta: no provar de girar tu la truita. Ad litteram.

Perquè sí: potser la gires i acaba essent més un remenat que una truita bonica

Però aquí hi ha el matís important: fracassar no ensenya automàticament.

Aprenem quan podem tornar a l’experiència i mirar què ha passat. Què no ha funcionat. Què necessitem practicar. Què faríem diferent la pròxima vegada. Què sabem ara que abans d’intentar-ho no podíem saber.

Aleshores aquell intent, encara que no hagi acabat com volíem, ens ha deixat alguna cosa: experiència.

I és per això, estimada persona bonica i valenta que defenso que el valor d’un intent no s’hauria de focalitzar només pel resultat.

Si vols, si mai has intenatat quelcom a la teva vida i no t’ha sortit a la primera deixa un ✌🏽 als comentaris i demostrarem quina comunitat més Archi guai que som les d’adlitteram, gent bonica i valenta here!

💪🏾❤️

Hi ha espais que, amb els anys, acaben guardant moltes converses.

I també una mica de nosaltres.

Sempre he pensat que els espais que habitem ens fan bé quan no només són bonics, sinó quan **ens representen**. Quan el que hi posem no omple només metres quadrats, sinó també significat: una planta que hem vist créixer, un objecte que ens recorda algú, llibres que hem llegit, coses imperfectes que tenen història.

Quan vaig començar, un estudi de disseny em va proposar un despatx molt blanc, molt net, amb llums LED i mobles lacats brillants. Tot impecable.

I jo tenia claríssim que no.

Volia que s’assemblés més a un menjador on et ve de gust quedar-te una estona. Un lloc acollidor, viscut, amb plantes naturals, fusta, llibres i és clar hi ha alguna "imperfecció". Sense quadres posats només perquè queden bé ni objectes que podrien ser de qualsevol lloc.

Perquè cuidar els espais també pot ser una manera de cuidar-nos: fer que allò que veiem cada dia ens resulti familiar, agradable i nostre.

Aquest despatx, amb els anys, s’ha anat omplint així.

De coses, aventures i significat.
I de converses, algunes llàgrimes i un munt de celebracions perquè aquest és un espai de creixement, consciencia i focus :D

(Per cret, que mai ho dic.. però com que a vegades h demaneu: jo mateixa i les col·Laboradores de l'equip fem sessions presencials i online, tenim una mica de llista d'espera, la veritat, però si creus que et podem ser bones acompanyants pots esriure'ns i en parlem)

Quantes vegades t’has dit que et falta motivació quan, en realitat, potser et faltava una altra cosa?

Tenim molt integrada la idea que, si volem alguna cosa de veritat, hauríem de ser capaces de fer-la.

Però **voler no és el mateix que saber com**.

Podem voler posar un límit i no saber gestionar la incomoditat que apareix després.
Voler descansar i no haver après a desconnectar.
Voler canviar un hàbit i estar intentant-ho amb una estratègia que no encaixa amb la nostra vida.

De fet, la psicologia del canvi de conducta fa temps que ens explica que la motivació és només una part de l’equació: també necessitem capacitats, recursos i oportunitats perquè una conducta sigui possible.

I això canvia bastant la mirada.

Perquè potser la pregunta no és sempre:

**«Com puc motivar-me més?»**

Potser, a vegades, és:

**«Què necessito aprendre, practicar o fer possible perquè això em resulti una mica més fàcil?»**

No tot és qüestió de força de voluntat.
I saber-ho també és una manera de tractar-nos amb més criteri.

de pregunta't:
Què estàs intentant resoldre amb més motivació quan potser necessites una estratègia diferent?

Ep!, avui, no cal pas que hi responguis als comentaris, ambbque et facis la pregunta i li provis de donar resposta en un espai teu, la microacció quedarà més que complerta :D

Que tignuis molt bon dia persona bonica i valenta

A l’estiu, potser perquè els dies s’eixamplen una mica, em resulta més fàcil recordar una cosa que parlem sovint a consulta: baixar el ritme no és deixar d’avançar.

Si ets de les qui s'exigeixen sempre més:
Torna a llegir aquesta última frase

i si vols, podem fer-ho divertit: comenta aquest post i t'enviaré un mini joc que se mha acudir escrivint aquest post perquè he pensat que una de les millors maneres de baixar el rimte, com a adults, és recuperar el joc i els tempos de quan erem peques...

Aixx espero que t'agradi!

Per resoldre una situació, en algun moment cal passar a l’acció.



Pensar ens ajuda a entendre què passa, valorar opcions i decidir. Però donar-hi voltes una vegada i una altra no necessàriament ens acosta a una solució.

I és ben cert que poques vegades podem solucionar d’un sol cop allò que ens preocupa. Però sí que podem anar fent petites passes que ens ajuden a avançar.

Aquesta Idea visual la vaig veure a pinterest i em va semblar brutal!, avui l’he traduït al català es de Hidde Douna | Visual simplifier (PhD). (If you ever read this: thanks for such an amazing work!)

Sovint penso que soc molt afortunada d’haver trobat una feina que, després de més de vint anys, encara em desperta ganes d’estudiar, d’aprendre i de continuar fent-me preguntes.

Més de vint anys acompanyant persones en processos de canvi i creixement. Dit així, impressiona una mica, la veritat.

I jo, a vegades, encara tinc la sensació que ho tinc gairebé tot per aprendre.

D’altres, quan juntes aconseguim desencallar alguna cosa que feia temps que era allà, o construïm un bon pla d’objectius i comencem a veure canvis reals… flipo una mica. I sí, també me n’enorgulleixo. Ho confesso.

Amb tot, hi ha una pregunta que sempre torna:

com podem construir una vida que ens cuidi de veritat?

No només una vida que funcioni.
Ni una vida que, des de fora, sembli que va bé.

Una vida que tingui en compte com funcionem, què necessitem i què ens fa bé de debò. Que tingui sentit per a nosaltres i en la qual també hi hagi espai per a una mica de pau.

Perquè una de les coses que més em fascina és aquesta distància que de vegades existeix entre allò que perseguim i allò que realment necessitem.

Suposo que per això continuo llegint, estudiant, observant, preguntant i escoltant.

I, per sobre de tot això, de la curiositat i de l'estudi: les persones. Mil gràcies a totes les persones que durant aquests anys m’heu confiat una part de la vostra història, us respecto i admiro a tots i totes. Amb les qui fem camí ara poder-vos acompanyar continua sent un privilegi i a les qui sou a la llista d'espera, us tic be presents, us ho asseguro

I a les qui participeu a la flipades que ens inventem, com la correspondència d'estiu, els materials d'autorrecurs i el que sigui que vindrà... Bé a tothom qui d'alguna manera forma o ha format part d'això gràcies!

Coherència no és pensar sempre igual.

Coherència també és permetre que el que penses evolucioni quan evoluciones tu. Créixer, aprendre, connectar amb la realitat

Canviar d’opinió no sempre vol dir contradir-te. I és important saber-ho per no convertir-nos en esclaus/ves del que vam dir un dia, en un context concret i amb la informació que teníem aleshores.

Canviar d’opinió també pot voler dir que hem escoltat, que hem après alguna cosa nova o que avui podem veure amb més matisos allò que abans vèiem d’una forma absoluta.

I això té a veure, és clar, amb el benestar: la flexibilitat psicològica ens permet ajustar-nos millor al que vivim, incorporar informació nova i no haver de defensar una idea només perquè un dia va ser nostra.

Una proposta de :

1. Pensa: quina opinió has canviat que diu alguna cosa bonica sobre com has evolucionat?

2. Representa aquest canvi als comentaris amb un màxim de 6 emoticones.

No sé si serem capaces d’entendre els canvis de les altres… però jugar a intentar-ho ja té una cosa ben interessant: durant una estona posarem l’atenció en una tasca que combina memòria, creativitat i atenció.

Que tinguis un 15 d’agost fantàstic, persona bonica i valenta!

Què està reclamant avui la teva atenció… i què la mereix de veritat?

—-
Se que fa dies que escric i amb l’última entrada al blog, ho vaig petar.. així que avui, estimadissima persona de l’altra banda de la pantalla, només una pregunta 🫶🏾

Ah! I mencionar l’autor de la foto: Dawid Tkocz a Unsplash

Si ahir, mirant l’eclipsi, et vas quedar en silenci, et vas emocionar o vas notar aquella sensació estranya i bonica de meravella, això que vas sentir té un nom.

En psicologia, se’n diu awe.

És una emoció que pot aparèixer davant d’alguna cosa tan gran, extraordinària o difícil d’abastar que, durant uns instants, ens treu del nostre marc habitual.

Pot passar davant d’un eclipsi, d’un cel immens, del mar, d’una peça de música o d’alguna experiència que, per un moment, ens supera i ens desplaça del centre.

I això em sembla especialment bonic de recordar.

Perquè tenir pensament crític no significa mirar el món amb menys capacitat de meravella.

Potser fins i tot al contrari 🌖

Podem entendre com funciona un eclipsi i, alhora, quedar-nos sense paraules quan el veiem.

Podem distingir entre allò que sentim, allò que interpretem i allò que podem afirmar, i continuar emocionant-nos profundament.

La meravella no està renyida amb el criteri.

Entendre no sempre redueix l’experiència. A vegades, l’eixampla.

I potser una part del benestar també té a veure amb això: amb no perdre la capacitat de deixar-nos tocar per allò que, per uns instants, ens recorda que formem part d’alguna cosa més gran.

Et va emocionar l’eclipsi? El vas compartir??
Jo sí a les dies :)

Ah! I si vols i tens fotos de com el vas viure pots participar al concurs que que de FOCUS positiu amb colab amb Marcs El Taller SCCL i Contrast fotografia Manresa
——-

El dibuix és la meva versió de (if you ever see this: thanks for your amazing tutorials and art!)