Ciutat de lletres

Avui, dia de les escriptores.
Quantes es van quedar pel camí?
#

A l'octubre engeguem.
Adivines quines lectures t'esperen?

El 27 d'agost de 1635 mor aquest escriptor. Sembla que va tenir connexions amb el bandolerisme català. Quin altre escriptor contemporani seu hi està vinculat?

17 d'agost, Barcelona va emmudir

Un altre maridatge: Josep Palau i Fabre amb Gerardo Diego

Found this on Pinterest Discover even more ideas for you

Més premis per a alumnes d'Escriptorium: Edu Beltran ha resultat guanyadora del I Concurs de Microrelats del Castellar de Vallès per les Llibertats i Remedios Saiz ha obtingut un accèssit en la mateixa categoria. Moltes felicitats a totes dues! A continuació us reproduïm els textos:
TANCAT, Edu Beltran
"Havia recorregut el mateix espai manta vegades. Tantes passes a l’esquerra, gir de noranta greus, les mateixes passes cap a la dreta, i així dos cops més fins a arribar al punt de partida. A voltes canviava l’exercici i baixava i pujava un tram d’escales. El que fos per tal de no pensar en la seva situació, i molt menys quedar-se encarcarat. Era important mantenir-se en forma. Algun dia sortiria d’allà, la data d’alliberament era cada cop més a prop i quan ho fes necessitaria estar àgil. Li preocupava el sol. S’acostumarien els seus ulls a la llum natural després de tant de temps? Realment era tant de temps? Tot era molt relatiu, en la seva situació.

El tema de la gana el resolia amb exercicis de meditació. Haver estat un gran viatger tenia avantatges, i un d’ells era aprendre molt d’altres cultures. Ara ho podia posar en pràctica. Respirar, meditar... si alguna cosa tenia ara de sobres eren estones lliures.

Els primers dies comptava les hores que li faltaven fins que pogués sortir d’allà. De seguida es va adonar que aquesta estratègia només servia per causar-li ansietat, i va optar per deixar escolar-se els segons, els minuts. Dormir, recitar poemes – haver estat un gran lector també ajudava en aquesta situació -, imaginar-se davant un llenç dibuixant totes les coses que havia pogut somniar en aquest temps... Havia sentit algun cop que Dalí s’atipava de formatge abans d’anar a dormir per poder tenir els somnis surrealistes que després plasmava amb el pinzell. L’LSD està sobrevalorat, va pensar. Potser el primer que faria en tornar a casa seria anar a buscar un bon formatge del Pirineu.

El seu costat novel·lesc s’inspirava en Edmond Dantès per suportar el seu tancament. Malauradament, les raons de la seva situació eren bastant menys èpiques que les de l’heroi de Dumas. En el seu cas tot va ser culpa d’un malentès, i ni tan sols li van donar l’oportunitat d’explicar-se. Quan s’hi va trobar amb el merder, ja era massa t**d.

Havia planificat aquell viatge amb temps i il·lusió. Un circuit pels Estats Units. La crisi del Coronavirus el va agafar en plenes vacances. L’havien avisat de les mesures de contenció, però va oblidar canviar l’hora del rellotge i el confinament obligatori de catorze dies el va enxampar al capdamunt de l’Estàtua de la Llibertat. Mirem-ho positivament, pensà. Si més no, estava passant unes vacances diferents."

L'ENCICLOPÈDIA, Remedios Saiz

"Immòbil, amb la petjada del temps a la cara, assaboreix els últims dies d’una vida llarga. Els records van i vénen pel seu cap.
-On és l’enciclopèdia? –diu, entre murmuris.
-Tranquil, pare, és a casa.
-Fa tant de temps que la vaig comprar per dinou pessetes –diu, amb els ulls mig tancats. La vaig pagar amb el que vaig guanyar venent cigarrets d’un cuarteron de tabac.
Jo que m’he contagiat del seu procés. M’apareixen records oblidats, acords i desacords que ens havien distanciat. Ara, mirar el seu cos defallit em fa néixer un sentiment de compassió i d’admiració que mai havia sentit abans. La seva vida no ha estat gens fàcil.
-“Hi ha cigarrets! Una perra gorda!”, cridava. Els vaig vendre tots i vaig aconseguir vint-i-dues pessetes. No m’ho podia creure.
-Tranquil, pare, tot va bé.
-I saps? Quan la vaig comprar li vaig demanar al botiguer que me l’emboliqués per a regal -somriu quan ho recorda.
No puc creure que aquesta malaltia ens acosti tant, després de tants anys de llunyania. Mai havíem compartit més d’unes quantes paraules per donar-me ordres, i ara...
-On és la meva enciclopèdia? -torna a preguntar, neguitós.
-Pare és a casa.
-Amb ella vaig aprendre aritmètica, geografia, història... encara que hi havia l’apartat que parlava de política i dels homes que ens havien maltractat…, dels homes que havien portat a la presó al mestre que en la clandestinitat ens ensenyava als nens marginats, sense culpabilitat…, els homes que van privar de llibertat al meu pare per no pensar com ells...
-I la vas llegir tota?
-Gairebé tota...i saps, filla meva? Aquella enciclopèdia va ser la meva escola.
- La meva també, pare. La meva també.
L’orgull ens va allunyar, però la saviesa ens ha tornat a ajuntar. Adéu Pare!"

Feliç Sant Jord, 2020. També la princesa va estar confinada fins que Sant Jordi la va alliberar. Els dracs han canviat, també les princeses. Qui serà el Sant Jordi transformat que ens alliberi?
Jordi

—*Un Sant Jordi diferent*—
Relat escrit a 38 mans pels alumnes Quer Peramiquel, Andrea Comosú, Albert Miret, Anna Gomà, Porcel Anna, Cèsar Erill, Beltranova, Iolanda Granados, Maite Santasuana, Marta Navarro, Montse Carbó, .Urreta, Remedios Saiz, Sendra Ramos, Sonia Casimiro Laudo -profesional-, rosalia giraldo, Victor Colomer i Zelda Agro.
“Aquell va ser un Sant Jordi diferent. Roses i llibres sense olor, carrers sense sol i places sense parades ens van fer conjurar per canviar-ho tot. No sabíem com, però faríem arribar un missatge a la joia de la família, l'àvia centenària duia confinada més temps del que podia recordar. (ACO). Les llibreries, encara tancades; les roses, encara penjades als rosers. (AG) La Laia i jo, només amb la mirada, vam decidir que era el moment. El moment de saltar-nos el confinament! Vam tallar una de les roses del roser i vam dirigir-nos directes a la porta (AP). Ens punxava els dits per sobre dels guants. Abans de posar-nos les mascaretes, la Laia em va enganxar la flor al nas. “No ens podran robar la primavera”, xiuxiuejà, mentre jo obria la porta. (ZA) A la sortida, la veïna de davant ens va inspeccionar, sense dubte desitjosa de trucar la policia per xivar-se que algú estava sortint sense justificació. (EB)
—Com es pot ser tan irresponsable de sortir al carrer amb aquesta alegria? —va cridar.
—I vostè què sap? Posi’s en la seva vida! En un dia tan especial, hem de tenir cura d’una persona dependent. Hem de fer-li arribar aquest producte de primera necessitat. El més essencial de tots. El que alimenta l’esperit. El que encomana esperança. (RG)
Ens vam allunyar rient mentre la veïna seguia cridant ves a saber què. Vam recórrer els tres-cents metres fins al p*s de l’àvia, mirant a banda i banda, com si fóssim dues delinqüents (MS)
L'àvia no era a la sala. La tele parlava per a una cadira de rodes buida. Ens vam espantar (VC) La Misheta tampoc no hi era. Vam apagar la tele. El silenci era inquietant. Ens vam mirar, no gosàvem ni badar boca. La quietud en l’ambient ens feia sospitar un ensurt. Ens vam abraçar. (AQ) Vam avançar passadís enllà. Ens temíem el pitjor. No era al lavabo, tampoc a la seva habitació. La vam trobar a la galeria, recolzada al caminador. La finestra corredissa era oberta i ella mirava cap a l’exterior, somrient. (MN)
L’àvia estava contenta. Era de poques paraules, però se li veia a la mirada que alguna n’hi passava pel cap.
—Àvia, què fas aixecada? — li vaig preguntar
Ella continuava somrient i va contestar amb aquella veu tremolosa tan pròpia i entranyable.
—Vull tornar a veure el mar — (CE)
—Àvia avui no es pot veure el mar, està plovent.
—Però el teu avi m’espera a la platja per donar-me la rosa. És Sant Jordi! — va dir sense deixar de somriure. (RS)
—És veritat! —vaig exclamar.— Però per què no et poses aquelles arracades que li agraden tant? Va, ves a buscar-les, que t’hi portaré jo. No et vols pintar una miqueta els llavis? (MC)
—No. No em vull pintar ni posar-me arracades. Vull que em vegi com quan érem joves, i, ens fèiem l’amor nus a la platja, i ens banyàvem fins que es feia fosc, jugant com criatures. (AM)
Vam fer el possible per treure’ns aquella imatge del cap mentre ajudàvem l’àvia a pujar al cotxe. Ens vam mirar com dient, “i on coi anem, ara?”. Tothom ens observava des dels balcons mentre recorríem els carrers deserts de camí a la costa. (RS) Després d’uns quants quilòmetres i revolts, a la rotonda que ens havia de portar directament a la platja, un control de la policia ens va aturar, sotraguejant els nostres cors (PU).
—¿Dónde van? —preguntó el policía. Era obvio que no teníamos un motivo justificado para llevar a la abuela en la parte trasera del coche, y no estábamos dispuestos a ensuciar un día tan bonito con una vil mentira. (SC)
Va ser l'àvia qui va contestar.
—El meu home m’espera a la platja, avui em regalarà la meva última rosa.
El policia la va mirar, li va recordar la seva mare. Feia poc l’havia perdut pel coronavirus. Va somriure amb tristor.
—Pueden continuar. Su marido tendrá siempre una rosa para usted, hoy y toda la eternidad. (IG)

FI