Núria Fonts Coach

“Entrenar tasques no és el mateix que entrenar habilitats.”

La confiança no neix de repetir-te que pots… neix de confiar en com t’has entrenat.

I aquí hi ha la diferència.

Perquè quan només entrenes tasques, el dia que l’escenari canvia et bloqueges.

Però quan entrenes habilitats -pensar, decidir, comunicar, gestionar la pressió- pots adaptar-te encara que no existeixi el “botó vermell” que esperaves trobar.

Això és lideratge.

No tenir totes les respostes, sinó desenvolupar la capacitat de respondre quan les coses canvien.

Moltes vegades no evitem converses o decisions difícils per falta de capacitat, sinó per falta d’entrenament emocional.

I això també s’entrena.

Ser positiu no significa pensar que tot anirà bé.
Significa confiar que sabràs respondre quan no surti com esperaves.

👉 A stories o a l’enllaç de la bio tens la newsletter completa i totes les anteriors.

CAT
Hi ha un desgast que no apareix als resultats.
Però que acaba afectant-los.

No és la càrrega de treball.
És decidir sense espai per pensar.

És sostenir converses difícils sense poder dir el que realment penses i és confondre resistir amb liderar.

Ho viuen molts directius i líders d'equip que operen sota alta exigència. I pocs ho anomenen.

Al setembre obro grup reduït - 3/4 líders - per treballar això en profunditat.

Si et ressona, escriu-me.

El partit més important es juga dins.

CAST
Hay un desgaste que no aparece en los resultados.
Pero que acaba afectándolos.
No es la carga de trabajo. Es decidir sin espacio para pensar.

Es sostener conversaciones difíciles sin poder decir lo que realmente piensas y es confundir resistir con liderar.

Lo viven muchos directivos y líderes de equipo que operan bajo alta exigencia. Y pocos lo nombran.

En septiembre abro grupo reducido - 3/4 líderes - para trabajar esto en profundidad.

Si te resuena, escríbeme.

El partido más importante se juega dentro.

El patró invisible de l’alt rendiment

Durant molt temps vaig oensar que el que marcava la diferència en l’esport era el talent.
Després vaig veure que sense disciplina i treball de poc servia el talent.

Avui hi afegeixo una capa. Quelcom menys visible però determinant.

La diferència està en com es relacionen aquestes persones amb allò que no els surt, amb la incomoditat, amb el canvi i la exposició al la vulnerabilitat.

Les persones que arriben no són les que no dubten, ni les que no es qüestionen, però si son les que no es queden atrapades dins del seu cap.

Quan alguna cosa no funciona, no es limiten a pensar-hi. Ho porten al terreny, ho proven i ho sostenen el temps suficient per veure què passa.

Fins i tot quan els incomoda i quan senten que el nivell que estan oferint no té la qualitat a la que ells sempre aspiren.

Però hi ha una altra part de la que no se'n parla prou.

Estar gairebé sempre en procés i estar en creixement, vol dir estar sovint en el dubte i en la construcció i l’entorn és clau. Les persones d' alt rendiment necessiten estar rodejades d' altres que no els valorin pel que fan,sinó pel que són.

Persones que els sostinguin quan ells dubten i que els recordin el seu valor quan ells el perden de vista.

Perquè l’alt rendiment no és només mentalitat.
És la capacitat d’entrenar amb la realitat i tenir un lloc on poder-te deixar-se caure sense trencar-se, sinó reconstruir-se.

El partit més important es juga dins. 💥

No es la presión.
Es el nivel desde el que estás tomando decisiones.
Trabajo con founders y CEOs que ya están en resultados.
Pero que han llegado a un punto donde algo empieza a tensarse:

1. decisiones cada vez más complejas
2. conversaciones que ya no se pueden evitar
3. equipos que necesitan más claridad que nunca
y una exigencia constante que no baja.

En entornos de alta presión: no gana el que más hace, gana el que mejor decide.

Por eso he creado un programa de Alto Rendimiento Directivo con ADN Deportivo.

Un espacio donde trabajamos, de forma estructurada
:
👉🏼criterio estratégico bajo presión
👉🏼toma de decisiones en escenarios inciertos
👉🏼conversaciones de alto impacto
👉🏼gestión emocional en momentos críticos

No es coaching abierto.
No es inspiración.
Es entrenamiento para liderar.

Si estás en ese momento donde sabes que necesitas dar un salto en cómo lideras, hablemos.
Trabajo con pocos equipos y perfiles cada vez.

Play the Mind
El partido más importante se juega dentro.
Núria Fonts

No es solo cómo competimos.
Es dónde estamos compitiendo.

Hablamos mucho de cooperación entre mujeres.
De apoyarnos más.
De dejar de competir.
Y sí… pero quizá se nos está escapando algo.

👉 Solo alrededor del 2% de la inversión en venture capital en Europa va a proyectos liderados por mujeres.
👉 En España, solo el 18,5% de los CEOs son mujeres… y además este dato ha caído en los últimos años.

El talento está.
Pero no siempre está donde más se decide.
Quizá no se trata solo de cambiar cómo actuamos.
Sino de revisar desde dónde miramos.

Gracias y por abrir este espacio.
Y gracias al resto de líderes por compartir miradas reales, sin filtros.

Si quieres profundizar, tienes la reflexión completa en la newsletter (link en bio).

Hi ha pel·lícules que no entenem.
I n’hi ha d’altres que simplement no volem entendre.

Fa dies que llegeixo moltes crítiques sobre Sirat. Gent que diu que és una pel·lícula confusa o que no porta enlloc.

Potser és veritat que no és una pel·lícula fàcil. Però jo crec que el que passa és una altra cosa: és una pel·lícula incòmoda.

Sirat parla de gent que viu al marge. Persones que han sortit del sistema o que simplement no hi han trobat lloc. Persones que busquen en la música, en la festa o en el desert una altra manera de viure, encara que sigui precària i fugaç.

Però també parla d’una veritat difícil d’acceptar: de la realitat no es pot fugir del tot. La guerra i la violència arriben igual encara que te’n vagis al desert.

El personatge que més m’impacta és el pare. Un home que entra en un món que no entén perseguint una filla que ha decidit marxar. En aquell camí acaba perdent totes les categories que el definien en el seu món “organitzat”.

Quan això desapareix, queda una persona completament nua davant del món.

I aquí apareix una idea molt potent de la pel·lícula: la il·lusió de control.

Vivim pensant que podem ordenar la vida. Que si fem les coses bé, el món respondrà d’una manera previsible. Però la vida no funciona així.

Podem posar tot el talent, tot l’esforç i tota la voluntat en el que fem i, tot i així, hi ha coses que escapen completament al nostre control.

Potser Sirat incomoda precisament per això.

Perquè ens recorda una cosa molt simple: que la vida és molt més caòtica i crua del que ens agradaria.
I que, malgrat tot, els que quedem hem de continuar caminant.

Núria Fonts
𝗣𝗹𝗮𝘆 𝘁𝗵𝗲 𝗠𝗶𝗻𝗱
El partit més important es juga dins.

CAT Aquest dijous participo en una conversa sobre lideratge al Work Café Santander.

Però hi ha una cosa que cada vegada tinc més clara.
El lideratge no va de gènere.

Va de com sostens la pressió quan arriben les decisions difícils.
Durant anys he viscut aquesta pressió des de dins: primer com a esportista i després liderant equips en banca, i ara com a fundadora de Play the Mind i co-creadora de projectes.

Avui acompanyo directius, emprenedors i esportistes que es troben exactament en aquest lloc: prenent decisions, gestionant la incertesa i intentant rendir de manera sostenible.

Per això tinc moltes ganes d’aquesta conversa.

👉 Dones que obren camí
📍 Work Café Santander
Diagonal, 550
📅 12 de març

Perquè obrir camí no és tenir totes les respostes.
És atrevir-se a caminar quan el resultat és incert.
Ens veiem!

Núria Fonts Mateo
El partit més important es juga dins.

CAST
Este jueves participo en una conversación sobre liderazgo en el Work Café Santander.

Pero hay algo que cada vez tengo más claro.
El liderazgo no va de género.

Va de cómo sostienes la presión cuando llegan las decisiones difíciles.
Durante años viví esa presión desde dentro: primero como deportista y después liderando equipos en banca y ahora como fundadora de Play the Mind y co-creadora de proyectos.

Hoy acompaño a directivos, emprendedores y deportistas que están exactamente en ese lugar: tomando decisiones, gestionando incertidumbre y tratando de rendir de forma sostenible.

Por eso tengo muchas ganas de esta conversación.

👉 Mujeres que abren camino
📍 Work Café Santander
Diagonal, 550
📅 12 de marzo

Porque abrir camino no es tener todas las respuestas.
Es atreverse a caminar cuando el resultado es incierto.

Nos vemos allí.

Núria Fonts Mateo
El partido más importante se juega dentro.

Demà és el Dia de la Dona.

I, sincerament, m’agradaria que no existís.
M’agradaria que no fes falta recordar un dia a l’any que les dones mereixen respecte, oportunitats i reconeixement.

Voldria que això fos cada dia.

No es tracta de ser més que els homes.
Es tracta de ser iguals en dignitat, en respecte i en oportunitats.

Biològicament som diferents, i això és una realitat que en l’esport es veu amb molta claredat. La potència, l’explosivitat o la velocitat sovint afavoreixen el cos masculí en molts esports. En d’altres, com aquells on la flexibilitat, la coordinació o la gràcia són clau, moltes dones tenen avantatge. Però curiosament aquests acostumen a ser esports molt menys visibles.

El debat, per mi, no és qui és millor.
El debat és el respecte.

Respecte pel talent per la feina, l' esforç i la capacitat.

Crec que encara ens falta molt respecte entre tots.
No crec en una batalla de sexes. Em sembla estèril.

Sí que crec que tots hem de revisar coses.
Les dones hem de creure més en nosaltres mateixes, recolzar-nos més entre nosaltres i deixar de competir d’una manera absurda o de caure en la crítica fàcil.

I els homes també tenen un camí de revisió: repensar moltes idees heretades sobre què és una dona, quin paper ha de tenir i com s’ha de comportar.

Si baixéssim una mica els egos i la necessitat de tenir sempre la raó, probablement descobriríem que junts podem fer coses extraordinàries.

Jo soc mare de dos nens.
I el que intento ensenyar-los és bastant simple.
Respecte.
Responsabilitat.
Empatia.
Confiança.
Valentia.

Valors que no són masculins ni femenins.
Són humans.

I en el moment del món que estem vivint, crec que recuperar aquests valors és més necessari que mai.
En la vida.
En l’esport.
En l’empresa.

I en la manera com ens relacionem els uns amb els altres.

Potser el dia que això sigui realment així, ja no farà falta celebrar el Dia de la Dona.
I aquest serà, probablement, el millor senyal que hem avançat.


DonesILideratge

La inseguridad no es el enemigo del deportista que quiere crecer.

Aparece cuando subes de categoría, cuando asumes más responsabilidad dentro del equipo, cuando fallas en un momento clave o cuando empiezas a exigirte de verdad porque sabes que puedes dar más.

No se trata de eliminarla ni de odiarla.

Porque si estás avanzando, si estás compitiendo contra rivales mejores, si estás intentando superarte, va a aparecer.

Y eso no significa que no estés preparado.
Significa que estás saliendo de lo cómodo.

El problema no es sentir inseguridad.
El problema es empezar a negociar tu valor cuando aparece.
Es reducir tu identidad a un mal partido.
Es olvidar tus horas de entrenamiento por un solo error.
Es dudar de todo lo que eres capaz de hacer solo porque hoy no te has sentido brillante.

Tu valor no fluctúa según tus sensaciones del día.
Tus fortalezas siguen ahí aunque hoy dudes.
Tu disciplina sigue ahí aunque hoy falles.
Tu talento no desaparece porque sientas miedo antes de competir.

Crecer no es dejar de sentir inseguridad.
Es aprender a convivir con ella sin dejar que defina quién eres.

Es respirar, ajustar, seguir entrenando, seguir compitiendo.

Little steps.

La pregunta correcta no es cómo eliminar la inseguridad, porqué cuando aparece és para recordarte que estás creciendo.

Em quedo amb la dona que em va impulsar a aixecar-me.
Adéu iaia, descansa en pau 🤍

PD: Hi van haver diferents persones al nostre casament que van fer fotos. En , l' Andreu, la Elena... No recordo qui va fer aquesta, però sempre ha estat la meva preferida d' ella. Gràcies a tots.

Passejant pel Delta amb la mare, i les seves fotos 💚